La N majúscula llatina és derivació directa de la lletra grega i etrusca corresponent d’origen fenici. La N clàssica romana constava de tres pals traçats en tres temps: el primer baixava vertical; el segon arrencava de la part superior del primer i baixava en diagonal cap a la dreta; el tercer traç, paral·lel al primer, finia a l’extrem inferior del segon. El primer traç tenia un reforç estètic a l’extrem inferior, i el tercer el tenia a sobre. Amb la velocitat, aquests traços originaris es redueixen a dos (1,2+3) i fins a un de sol ondulat en l’escriptura més cursiva dels segles I i II. La duresa del suport material (com és el cas dels grafits i la terra cuita) provocà l’esquematització d’una N en tres pals verticals. La forma de la capital clàssica descrita es manté, a diferència de la M, en les escriptures dites uncials, en alguns casos de semiuncial, així com en els seus derivats irlandesos; si reapareix en certes escriptures precarolines i fins en la carolina pura, això no és més que per un fenomen d’arcaisme. El fragment de còdex d’Aulus Gel·li presenta un estadi intermedi cap a la minúscula, amb els reforços dels traços primer i tercer incorporats formant corbes pronunciades. La forma dita minúscula apareix al s. III amb l’escriptura comuna romana nova o semiuncial librària i cursiva. Consisteix en dos traços verticals units per un nexe superior arrodonit. A partir d’aquest estadi la n resta pràcticament immutable en la seva forma essencial, tant en els tipus anomenats nacionals i precarolins com en la carolina, les gòtiques i la humanística. Les petites variacions que s’observen calquen exactament les de la m (en els seus traços primer i tercer) i afecten només el traçat, que pot ésser trencat i angulós en la beneventana i en certes gòtiques cal·ligràfiques, i més rodó en les altres, amb petits ganxos terminals en la base d’ambdós traços i un atac en bola o punxegut més o menys marcat en el primer.
Valors fonològics de la grafia n del català
La lletra n és emprada com a grafia de tres realitats fonològiques en català: a) el fonema consonàntic [n], com a nas [nás], cana [káne], món [món]; b) l’arxifonema nasal [N], en posició implosiva, com a canvi [kámbi], infantil [imfentíl], fang [fáng]; c) en combinació gràfica amb y subsegüent, el fonema consonàntic [n], com a nyanyo [nánu], canya [káne], bony [bón]. En el segon cas, arxifonemàtic, no s’oposa a cap altre dels fonemes nasals i s’articula en el mateix lloc de la consonant següent: [kámbi], però no *[kánbi] o *[kánbi], etc.; d’aquí que en una transcripció fonològica s’escrigui [káNbi], [iNfANtíl], [kUNréU], etc., on els signes en majúscula indiquen els representants arxifonemàtics de la classe respectiva per eliminació de les oposicions entre llurs termes. En l’articulació intervocàlica normal, [n] comporta un tancament labioalveolar i l’obertura del canal rinofaringi per on es produeixen les ressonàncies nasals característiques (que poden, i solen, envair la vocal següent, mentre vibren les cordes vocals. Des del punt de vista acústic, i en la seva emissió intervocàlica, és un fonema consonàntic, difús, agut, nasal (i, necessàriament, fluix o sonor). L’arxifonema |N| elimina els trets diferencials de difús i agut, i el fonema |n|, al seu torn, és consonant, dens, agut, nasal (i, necessàriament, fluix o sonor).
Origen del fonema /n/ del català
El fonema |n| del català actual prové generalment d’una n- llatina inicial de mot (niu < nidu), interior de mot intervocàlica (lluna < luna) o situada davant consonant o en grups consonàntics (sentir < sentire, vèncer < vincere, punta < puncta, contra < contra, congre < congru). També resulta de la reducció del grup nd (rodona < rotunda, fons < funda), que, no obstant això, sol conservar-se com a tal en mots savis (compareu fona amb el cultisme funda, del mateix origen). El grup nn, que normalment origina el fonema palatal |n|, en alguns casos no arriba a palatalitzar-se i resta |n| (cànem < cannabu, cabana < capanna), i en altres casos pot donar un resultat palatal o no, segons els dialectes (enganyar o enganar < ingannare); semblantment ocorre amb el grup mn (dona < domna). D’altra banda, el fonema palatal |n| del català actual (ortografia ny) és el resultat més freqüent del grup nn llatí (banya < banna, any < annu), com també pot provenir del grup mn (dany < damnu); resulta també del grup ng davant e o i (lluny < longe, renyir < ringire) —que pot tenir un altre resultat (àngel < angellu)—, del grup gn (enyorar < ignorare, puny < pugnu, anyell < agnellu) i del grup n + vocal palatal seguida d’una altra vocal (muntanya < montanea, senyor < seniore).