La nació, com a fenomen conscient i actiu en la vida col·lectiva i d’afirmació i enfrontament amb altres grups, sorgí vigorosament i amb trets característics a partir de la Revolució Francesa i és, des d’aleshores, amb vicissituds multiformes, una realitat activa en la història contemporània. El principal problema, a l’hora de concretar aquells vincles o trets culturals i econòmics que perfilen el concepte de nació, és quan apareixen els intents de fer-ne un catàleg exhaustiu i suficient. Els primers intents assenyalen com a elements d’una nació, el territori, la llengua, la raça, els costums, la religió, etc. Bé que és cert que la realitat de la nació presenta, en casos concrets, l’existència i fins i tot la preeminència de tots o només d’uns quants d’aquests elements, també ho és el fet que en no tots els casos detectables apareixen tots combinats, ni tampoc en tots els supòsits és sempre el mateix element el que resulta determinant o més aparentment visible. La recerca del concepte de nació introdueix, a més, un element clarament voluntarista, en el sentit que remarca la necessitat que aquell sentit de comunitat diferenciada que és la nació sigui conscientment percebut pels individus que la integren, o per una majoria d’ells. Queda, així, posat en relleu l’element dinàmic que pot explicar, sense caure en teories organicistes, el sorgiment, la letargia, la desaparició i resurrecció de les nacions durant la història. Encara, però, cal que aquest element voluntarista sigui clarament percebut i volgut com a requisit de la plena reeixida individual dels membres de la nació i porti a exigir-ne la institucionalització més o menys plena, fins a erigir-se, en definitiva, en estat. Com a conseqüència, sobretot, de l’ideologisme romàntic alemany, la nació, o el fet nacional, ha assolit alts nivells de mitificació, l’inconvenient fonamental dels quals ha estat la seva idealització i, per tant, desvinculació del fenomen respecte al marc institucional ja donat, i de la realitat social on es produeix. Una reacció davant aquesta actitud i les seves conseqüències pràctiques ha menat bàsicament el pensament marxista, que, d’altra banda, ha aprofundit poc en l’estudi del fet nacional, tant en la teoria com, sobretot, en la pràctica, a recalcar-ne els condicionaments de tipus socioeconòmic. L’internacionalisme, la insistència bàsica en la lluita de classes, considerada com a motor quasi exclusiu de l’esdevenir històric, i un mecanisme massa ancorat en una supervaloració excloent de les relacions de producció, han impedit fortament l’aproximació rigorosa marxista al fet “nació”. D’altra banda, també ha resultat pertorbador, en el pla de realitat històrica concreta, tant interna com internacional, la ràpida derivació operada de la nació a l’estat, fins a identificar-los, i ha creat, a curt termini o a llarg termini, greus problemes de convivència i d’estabilitat en els estats que tenen una indiscutible realitat plurinacional i en els quals, en canvi, han estat imposades institucions politicoconstitucionals i administratives de forta centralització, característica de l’estat unitari. En aquest sentit, és fàcilment detectable com, ja a partir de la mateixa Revolució Francesa, l’exaltació de la nació com a element dinàmic per a la destrucció de l’Antic Règim fa que la noció clau de sobirania sigui desplaçada del poble (voluntat popular), autèntic suport i protagonista del fet nacional, a la nació (voluntat nacional), entesa, però, només com una part d’aquell poble, la que resulta protagonísticament activa en la vida política i que no és altra que la burgesia, dirigent i beneficiària màxima del procés revolucionari. Aquesta transposició fa que, necessàriament, hom arribi ràpidament a la confusió entre nació i estructura sociopolítica i, per tant, a la identificació entre nació i estat, en la qual aquest intenta, per exigències i conveniències d’uniformització del seu aparell, d’absorbir i de dissoldre aquella. La crisi, però, de l’estat liberal burgès i l’efecte combinat del protagonisme creixent de masses populars i de transformació de les estructures socioeconòmiques mundials, amb efectes sobre àrees extenses, d’abast suprastatal, han donat, darrerament, pel que fa als estats preexistents, una forta empenta a la presència activa del fet nacional, com a factor clau de la crisi actual de l’estat.
f
Política
Dret