Prescrivia la inclusió en les obres musicals d’elements del folklore (danses, cançó popular, etc), de manera que la música d’una nació determinada es diferenciés de la d’una altra pels elements racials que contingués. El nacionalisme musical ha estat més propi de les nacions europees de poca tradició musical culta; hom ho ha considerat una reacció davant el predomini de la música alemanya i italiana (i, àdhuc, francesa), fins aleshores imitada pels músics d’altres països que, per aquest fet, es despersonalitzaven. El nacionalisme musical tingué una especial força a Rússia amb el Grup dels Cinc, a Bohèmia amb Smetana, Dvořák i Janáček, a Hongria amb Bartók i Kodály, a Romania amb Enesco, a Polònia amb Moniuszko i Chopin, a Noruega amb Grieg, a Finlàndia amb Sibelius i, en grau menor, a Anglaterra amb Elgar i Vaughan Williams. M.de Falla s’hi destacà a l’Estat espanyol. Als Països Catalans hi ha hagut la tendència hispanitzant (Pedrell, Albéniz, Granados) i l’orientada al folklore català (Morera, Nicolau, etc).
m
Música