L’atribució de la nacionalitat a una persona es produeix en general al moment de la seva naixença. Dos principis fonamentals regeixen aquesta atribució de personalitat: el ius soli, segons el qual hom adquireix la nacionalitat de l’estat on el naixement es produeix, i el ius sanguinis, en virtut del qual la nacionalitat que hom adquireix és la del pare o la de la mare. Als països anglosaxons i de l’Amèrica del Sud predomina el principi del ius solis, mentre que a Europa predomina el del ius sanguinis, bé que el més freqüent sol ésser la combinació d’ambdós principis a l’hora de l’atribució de la nacionalitat. El canvi de la nacionalitat originària és possible, i cada dret intern n'estableix les normes. Cal remarcar especialment com, tradicionalment, la dona sol ésser afectada pel fet del matrimoni i del principi, força estès, que pot imposar-li la nova nacionalitat, que no és altra que la del marit. La Convenció de les Nacions Unides sobre nacionalitat de les dones casades, del 1957, estableix el principi dominant de la independència de l’estatus nacional de la dona respecte al marit, bé que l’aplicació pràctica continua a les mans de cada estat concret i de la seva legislació, no sempre acordada amb aquesta convenció. El canvi de la nacionalitat originària és possible mitjançant els mecanismes de la naturalització o carta de naturalesa, mitjançant la qual cada estat preveu les condicions prèvies exigides perquè un no nacional pugui accedir a la nacionalitat d’aquell estat. Normes especials regulen, també, la nacionalitat de les persones jurídiques (societats en general). Per acords entre estats esdevé possible la nacionalitat múltiple, és a dir, la possibilitat de detenir, alhora, més d’una nacionalitat. El més freqüent és la doble nacionalitat. La pèrdua de tota nacionalitat converteix la persona afectada en apàtrida. Les normes internacionals, així com les internes d’alguns estats, preveuen també la possibilitat de sanció consistent en la pèrdua de la nacionalitat, per a les persones afectades. Pot ésser considerat un estadi intermedi d’aquesta sanció la retirada de passaport, document que, en principi, és inherent a la consideració de nacional d’un estat, i que materialitza el dret d’aquell qui deté una nacionalitat no sols a sortir lliurement del seu estat i a entrar-hi, sinó, també, la protecció que aquest, a través dels seus serveis diplomàtics, ha de proporcionar quan un dels seus ciutadans es troba a l’estranger. La condició d’estranger, o d’estrangeria, és la contraposada a la de nacional, o de titular d’una concreta nacionalitat.
f
Dret civil