nàhuatl

asteca

m

adj

Lingüística i sociolingüística

Dit del dialecte de la llengua nahua, dit també asteca clàssic, que era parlat a la vall de Mèxic al temps de la conquesta del país per la corona hispànica; era la llengua parlada pels asteques i per la major part dels pobles de més alta civilització que s’oposaven a la colonització.

Actualment el nàhuatl és parlat encara per grups indígenes dels estats de Mèxic, Morelos, Guerrero, Puebla, Ilaxcala i Veracruz. La llengua nàhuatl fou el vehicle d’una literatura rica i original, amb un gran refinament formal i estilístic, que fou destruïda pels conqueridors. Alguns texts, però, han estat salvats i recollits en manuscrits dels s. XVI i XVII, com els anomenats Annals de la nació mexicana (1528), el Còdex de Quauhtitlan (1588), les compilacions (1520-90) de Fray Bernardino de Sahagún, sobretot les contingudes en la seva Historia general de las cosas de Nueva España, on es troben cants epicollegendaris, himnes a les divinitats, composicions líriques i elegíaques (algunes d’aquestes molt notables, com les atribuïdes al rei de Texcoco, Netzahualcoyotl), etc. Mereixen d’ésser assenyalats els poemes dialogats, les obres dramàtiques amb dansa i música i l’abundosa literatura didàctica, reflex de l’austera educació imposada als joves. La prosa era reservada a la narració històrica, en la qual es descriu l’evolució precolombina (còdex Boturini, Ramírez, Misantla, que relata el desembarcament dels castellans, etc).