En la pràctica un nanotub de carboni és un ful·lerè de forma cilíndrica. Els àtoms de carboni es disposen hexagonalment, de manera similar a l’estructura del grafit, però amb la diferència que els nanotubs formen una xarxa tancada sobre si mateixa. Els carbonis presenten hibridació sp2; aquesta fa que els enllaços entre carbonis siguin més forts que els enllaços simples, per la qual cosa l’estructura és més resistent. Els diferents nanotubs s’alineen gràcies a l’actuació de forces de Van der Waals. Els mètodes de producció inclouen descàrregues d’arcs elèctrics sobre carboni, l’ús de làsers o la deposició química de vapor. La seva gran flexibilitat, superfície i força estructural els fan potencialment útils per a un gran nombre d’aplicacions industrials; a més, les seves característiques són molt variables. Així, s’ha aconseguit un tipus de nanotub que emet electrons i un altre que és fotoemissor per sobre de temperatures de 1 500 K; s’ha comprovat també que les propietats electromagnètiques dels nanotubs poden distorsionar les característiques físiques del buit a les seves proximitats. S'han dissenyat transistors d’efecte de camp basats en nanotubs i equips de raigs X que els fan servir per a generar els electrons necessaris per al funcionament de la màquina. Es poden crear compòsits de nanotubs injectant-los en una matriu de polivinil; aquestes fibres tenen una força estructural molt elevada. També s’observen propietats especials en els gels de nanotubs, similars a cristalls líquids nemàtics.
m
Química