Vida i obra
Orfe de pare, fou educat pel seu oncle, Josep de Moragas i de Tavern, i tingué una estreta relació amb el seu cosí Josep Yxart. Estudià dret a Barcelona, on s’establí definitivament el 1873, com a oficial de secretaria de la diputació provincial. Després, gairebé fins a la seva mort, fou procurador dels tribunals. Els seus primers escrits foren en castellà: novel·les sentimentals i històriques, estructurades en lliuraments, com El pintor Rubio (redactada en 1866-67, inèdita), Don García de Alcaraz (1875) i Un viaje de placer, apareguda sota el pseudònim de Plácido a El Tío Camueso el 1868, i narracions de costums pròximes a un realisme encara elemental, com La venganza del gitano (1875). Fins el 1877 col·laborà, anònimament o amb pseudònims, en diverses revistes castellanes de poca volada. La seva primera narració en català fou La Pagesia. Novel·la de costums catalanes, de to satíric i presentada com a broma als Jocs Florals del 1878 en col·laboració amb Yxart i un oncle d’ambdós, i el primer article fou “Quatre mots sobre la policia urbana i l’ornat públic de Barcelona” (1878), arran de la visita amb Yxart a l’Exposició Universal de París. Els factors decisius en la seva conversió al “catalanisme literari” foren la influència d’Yxart i de Joaquim Riera i Bertran, que l’introduí als cercles literaris de la Renaixença, i la sensació produïda pels importantíssims Jocs Florals del 1877. Posteriorment es vincularia a aquest certamen de manera continuada com a participant, secretari (1881), mantenidor (1882, 1919) i president (1896). Els seus relats Sor Sanxa i Isabel de Galceran foren premiats en els jocs del 1879 i del 1880, i aquell any publicà l’aplec de narracions Croquis del natural. La papallona (1882), malgrat totes les seves deixes romàntiques i costumistes, representa l’aparició de la novel·la catalana moderna, el tema de la qual és la vida contemporània del país tractada amb realisme i amb consciència dels grans processos històrics.
Entre el 1882 i el 1892, en un ambient cultural molt propici, produí les seves novel·les més característiques: L’Escanyapobres (1884, premiada als Jocs Florals d’aquest any), un estudi intens del tipus de l’avar i de l’impacte del capitalisme en la societat rural; Vilaniu (1885), que amplia i arrodoneix l’argument d’Isabel de Galceran amb una descripció satírica de la vida i la política provincianes, i, sobretot, La febre d’or (3 volums, 1890-92). Una de les seves obres més acabades, La bogeria (1898), novel·la curta que enllaça amb el món de ficció de Vilaniu i La febre d’or, investiga les conseqüències de les teories deterministes en un estudi molt subtil d’un cas de trastorn mental. La seva tècnica es fonamenta en l’observació; es distingeix, però, no solament en les descripcions, sinó també en la creació de personatges versemblants i en l’articulació d’un complex món de ficció. El seu llenguatge és planer i reprodueix el sabor, amb molts castellanismes i tot, del dialecte barceloní de la darreria del segle XIX. La seva visió és informada més per principis morals, en el fons cristians, que per la dèria materialista i determinista del naturalisme d’Émile Zola. Els seus contactes literaris dintre i fora de l’àmbit hispànic li consolidaren una fama insòlita en la literatura catalana d’aleshores. A Catalunya fou el representant, com a realista declarat, del corrent literari més avançat i més cosmopolita de l’època: participà com a tal en els inicis del moviment modernista i com a tal col·laborà a L’Avenç fins el 1889. A banda, des del 1888 escriví per a La Vanguardia remarcables articles sobre urbanisme (una afició que modelaren els seus viatges a París). Col·laborà també a La Veu de Catalunya i a L’Esquella de la Torratxa. Les seves obres foren traduïdes a diversos idiomes i Zola prologà la versió francesa de La papallona (1885), fet que ha tendit a fer exagerar la seva vinculació amb el naturalisme estricte.
El conjunt de l’obra olleriana mostra una tendència a la dispersió i un ritme de producció minvant, atribuïbles en part a la manca de condicions professionals en la seva situació d’escriptor. Publicà reculls de narracions breus i altres proses (Notes de color, 1883; De tots colors, 1888; Figura i paisatge, 1897; Rurals i urbanes, 1916; Al llapis i a la ploma, 1918); traduí obres de Pavlovskij, A. Dumas, I. Turgenev, L. Tolstoj, C. Goldoni, Flaubert, etc.; també escriví teatre (Teatre d’aficionats, 1900; Renyines d’enamorats, 1926), i deixà inèdites unes Notes per a les memòries del meu pas pel teatre català (datades el 1913), publicades com a Memòries teatrals (2001), que correspondrien al capítol XVI de les Memòries literàries (1962), redactades entre el 1913 i el 1918, que evoquen en to justificatiu i documentació abundant la seva carrera d’escriptor fins el 1906. Trigà set anys a enllestir la seva darrera novel·la llarga, Pilar Prim (1906), obra madura en què la intensificació psicològica i el conreu d’un estil més refinat evidencien l’adopció d’esquemes i procediments postnaturalistes. Però abans ja de l’aparició d’aquesta novel·la, i malgrat el premi Fastenrath que hi guanyà el 1912, s’apartava del món literari. Contribuí a aquesta retirada la impressió per les morts prematures d’Yxart (1895) i de Joan Sardà (1898), que no superà, així com també, en un període de crisi de la novel·la catalana en general, les reticències tant a les tendències ideològiques i estètiques del darrer Modernisme com a les de l’academicisme i al purisme lingüístic dels noucentistes. La publicació actualitzada ortogràficament de les Obres completes (1928-30), en dotze volums, confirmà la seva rehabilitació com a patriarca de la novel·la catalana moderna.
Oller trià la llengua en funció del mètode descriptivodramàtic i de l’art imitatiu, que seguí, al marge del context literari de l’entorn, i aconseguí un estil propi, de llenguatge poc marcat, apte per a la nova narrativa realista, amb algunes limitacions degudes a la precarietat de la tradició literària catalana i amb el referent de la llengua oral de la Barcelona de l’època. Treballà, aconduït per Yxart, al marge del costumisme predominant, i la seva tècnica, fonamentada en l’observació i pouada de les novel·les de Balzac, es distingeix per les descripcions, la creació de personatges versemblants i l’articulació d’un complex món de ficció. El guià la intenció realista naturalista, per bé que el seu objectiu fou fer un art viu i autèntic, fidel al real però sorgit de la imaginació. El seu model únic fou el natural (reducte de la poesia) i extragué, amb plena consciència, els temes de la societat de l’entorn. Tingué voluntat d’escriptor, sense un pla establert, fet que no l’impedí de forjar amb la seva obra un veritable document històric i social. La visió de la societat en les novel·les d’Oller és informada per un idealisme innat i per principis morals, més enllà de la dèria materialista del naturalisme de Zola, l’obra del qual admirà més pel seu funcionament artístic que per les doctrines deterministes, que acceptà només en part.
Bibliografia
Bensoussan, Mathilde (1977): “L’estructura de la cèl·lula familiar en les novel·les de Narcís Oller”, dins Colón, Germà (ed.): Actes del Quart Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Basilea, 22-27 de març de 1976. Barcelona, PAM. p. 349-368.
Bensoussan, Mathilde (1993): “Le déclin d’une famille”, dins Hommage à Pierre Vilar. París, Éditions hispaniques. p. 17-24.
Beser, Sergi (1967): “La novel·la d’un personatge sense novel·la: el Josep Rodon de Narcís Oller”. Serra d’Or, 3, p. 53-58.
Beser, Sergi (1977): “Les limitacions narratives de Narcís Oller”, dins Colón, Germà (ed.): Actes del Quart Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Basilea, 22-27 de març de 1976. Barcelona, PAM. p. 333-347.
Calvet, Agustí (1962): “Una època memorable” (Pròleg), dins Oller, Narcís: Memòries literàries. Història dels meus llibres. Barcelona, Aedos p. 7-48.
Cassany, Enric (1992): El costumisme en la prosa catalana del segle XIX. Barcelona, Curial. p. 226-231.
Corretger, Montserrat (1995): Alfons Maseras: intel·lectual d’acció i literat (Biografia. Obra periodística. Traduccions). Barcelona PAM. p. 68-74.
Manent, Albert (1962):“Las memorias literarias de Narciso Oller”. Ínsula, XVII, 188/189, p. 21.
Maseras, Alfons (1996): Vida de Narcís Oller. Tarragona, El Mèdol.
Molas i Batllori, Joaquim (1963): “Memories literàries. Història dels meus llibres, per Narcís Oller”. Serra d’Or, juny, p. 36.
Montoliu, Manuel de (1985): “L’obra de Narcís Oller”, dins Oller, Narcís: Obres completes. 2 vol. Barcelona, Selecta. 1. vol. I, p. 11-33.
Moragas i Rodes, Vicenç de (1995): Narcís Oller i de Moragas. La seva vida vista per un contemporani. Valls, Institut d’Estudis Vallencs.
Nunes, Maria (1987): “Per a una hipòtesi del cicle econòmic dins l’obra de Narcís Oller”. Els Marges, 36, p. 108-116.
Serrahima, Maurici (1972): Dotze mestres. Barcelona, Destino. p. 45-88.
Sunyer i Molné, Magí (1999): El Segle Romàntic. Actes del Col·loqui Narcís Oller. Valls, Cossetània.
Tayadella, Antònia (1986): “Qüestions de realisme a Catalunya: Narcís Oller i la teoria literària”, dins Veny, Joan i Pujals, Joan Maria (ed.): Actes del Setè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Tarragona-Salou, 1-4 d’octubre de 1985. Barcelona, PAM p. 55-68.
Triadú, Joan (1955): Narcís Oller. Resum biogràfic. Barcelona, Barcino.
Vall i Solaz, Francesc Xavier (19941): “La primera narració catalana de Narcís Oller, escrita amb Josep Yxart: La Pagesia”. Els Marges, 51, p. 63-70.
Vall i Solaz, Francesc Xavier (2006): “Els aforismes de Narcís Oller com a imatge de l’escriptor”, dins Panyella, Ramon i Marrugat, Jordi (ed.): L’escriptor i la seva imatge. Contribució a la història dels intel·lectuals en la literatura catalana contemporània. Barcelona, L’Avenç. p. 121-159.
Yates, Alan (1998): Narcís Oller, tradició i talent individual. Barcelona, Curial.