El dret civil espanyol estableix dues menes de naturalització: graciosa o discrecional (és atorgada per reial decret i en circumstàncies excepcionals; no requereix cap condició, llevat la d’ésser major d’edat o emancipat major de 14 anys assistit pel seu representant legal) i per residència (és atorgada pel ministre de justícia i necessita uns requisits de permanència en territori espanyol; però, malgrat tot, no és absolutament reglamentada, car el ministre, tenint present l’interès social o l’ordre públic, és lliure de donar-la o de negar-la). El temps normal de residència exigit és de deu anys seguits, reduïbles a dos per als súbdits de països iberoamericans, de les Filipines, de Portugal, de Guinea Equatorial i sefardites, i a un any per als nascuts en territori espanyol; els de pare o mare originàriament espanyols; els que hagin exercitat la facultat d’optar i, finalment, els casats amb espanyol o espanyola, encara que el matrimoni hagi estat dissolt. En tot cas cal seguir un expedient al registre civil, i una vegada atorgada la naturalització (en la qual, entre altres elements, hom té en compte els següents: adaptació a les llengües i als costums espanyols i bona conducta) cal que sigui inscrita al registre, amb el jurament o la promesa previs de fidelitat al rei i obediència a la constitució. Després de la darrera reforma del Codi Civil, hom pot demanar d’adquirir la regionalitat civil pròpia del territori on hagi transcorregut el termini de residència.
f
Dret civil