Aquest terme designà primerament els sepulcres d’Alexandria d’Egipte, però posteriorment fou emprat en especial per a referir-se als cementiris d’època prehistòrica o antiga, que constitueixen una de les fonts de documentació estudiades pels arqueòlegs.
El ritual d’enterrar els morts segons sistemes o costums establerts, diferents en cada cultura, és documentat des del Paleolític, però és del Neolític ençà que hom disposa de restes abundants. Els enterraments poden ésser individuals, de parella o família nuclear, o col·lectius (de grup o clan), segons les cultures i les èpoques. Els cadàvers poden haver estat enterrats (inhumació) o cremats (incineració). Abans del cristianisme, tots els pobles cregueren que era indispensable per a la vida futura que els morts disposessin d’elements iguals als que havien usat en vida: menjar, posat en plats i gerres, armes i, a les civilitzacions clàssiques, monedes i llànties, de manera que gairebé sempre l’excavació de les necròpolis permet de trobar objectes d’ofrena al costat dels que els cadàvers duien al damunt (com joies, etc.).
Algunes civilitzacions prehistòriques han pogut ésser definides a través de les necròpolis, que han servit per a donar-los nom (com és el cas, als Països Catalans, de la cultura neolítica dels sepulcres de fossa, de la megalítica o de la dels camps d’urnes).