Fou descobert l’any 1897 per W. Ramsay i M.W. Travers. És obtingut mitjançant la liqüefacció de l’aire, el qual en conté una mitjana de 15 × 10-4 en volum (tres vegades més que d’heli). Hom l’ha detectat espectrogràficament en els estels. A l’estat sòlid el neó cristal·litza en el sistema cúbic. Es difon a través del quars i de la porcellana, però no a través del vidre. És emprat per a emplenar els tubs publicitaris, puix que permet d’obtenir, a una pressió de pocs mil·límetres de mercuri, una llum de color taronja.
Propietats físiques del neó
| nombre atòmic | 10 |
| pes atòmic | 20,179 |
| estructura electrònica | [He]2s2 p6 |
| estat d’oxidació | 0 |
| densitat | 1,20 g/ml |
| punt de fusió | -248,67ºC |
| punt d’ebullició | -246,05ºC |
| radi iònic (Ne>+ ) | 1,12 Å |
| potencial d’ionització, en eV | I: 21,564 |