Aquesta fase del capitalisme, que fou la del seu màxim desenvolupament, ha estat interpretada per molts autors no marxistes com la superació definitiva de moltes de les contradiccions i dels conflictes socials presents en etapes anteriors d’aquest sistema i, per tant, el manteniment ininterromput de les altes taxes de creixement. Les característiques més importants del neocapitalisme són: un avanç tecnològic ininterromput, en bona part conseqüència de la cursa d’armaments, i unes relacions d’explotació amb els països del Tercer Món, com a conseqüència del creixement de la producció i la necessitat de mercats. L’expansió de les despeses en armament fou empresa com una mesura amb efectes anticíclics i amortidors de la violència de les crisis, però també originà en bona part una tendència a la inflació permanent. D’altra banda, la creixent col·laboració entre els poders públics i els grans grups capitalistes privats es materialitzà en un nou estil de la política econòmica que generalitzà l’aplicació de “planificacions indicatives” i d’un ampli ventall de mesures, de polítiques econòmiques d’intervenció directa. La crisi que esclatà en el sistema capitalista a partir del 1973, resultat de les contradiccions que han generat els mecanismes anteriors, ha posat fi a aquesta fase expansiva del capitalisme.
m
Economia