neoimpressionisme

m
Art

El picapedrer, del pintor neoimpressionista francès Georges Seurat

© Corel Professional Photos

Escola pictòrica francesa del darrer quart del segle XIX.

És conegut també amb els noms de divisionisme i de puntillisme. Constitueix la radicalització de l’impressionisme, en una pruïja d’emprar únicament colors purs, aplicats metòdicament en petites pinzellades, de manera que es barregin i es complementin no pas sobre la tela, sinó a la retina de l’espectador. Tot i que s’autosituava en la línia Delacroix-impressionisme, retreia a aquell l’ús de colors terrosos, i als impressionistes, que barregessin els colors a la paleta i que fossin massa intuïtius.

Els principals representants d’aquesta escola foren Georges Seurat —que ja presentà Un bany a Asnières (Londres, Tate Gallery) el 1884 al Salon des Indépendants de París— i Paul Signac, que, amb aquell, incorporà el nou corrent a la darrera exposició dels impressionistes (1886). Altres membres de l’escola foren Maximilien Luce, H.E. Cross, Charles Angrand (1854-1926), Albert Dubois-Pillet (1846-90) i el belga Théo van Rysselberghe. Llur influència es feu sentir també en part de l’obra de Camille Pissarro, d’Henri Martin, de Giovanni Segantini i de Marià Pidelaserra, entre molts altres artistes d’arreu del món. Un text bàsic recull l’ideari de l’escola: el llibre de Signac D’Eugène Delacroix au Néo-Impressionisme (1899).