neokantisme

m

Filosofia

Corrent filosòfic del kantisme que, sota el lema de ‘‘retorn a Kant‘ (segons l’expressió d’O. Liebmann), sorgí a mitjan segle XIX i ha durat fins al segle XX.

Els seus representants principals són, a Alemanya, A. Lange, H. Hemolz, A. Riehl, les escoles de Marburg (H. Cohen, P. Natorp, E. Cassirer) i de Baden (W. Windelband, H. Rickert, B. Bauch), els relativistes G. Simmel, J. Volkelt i E. Troeltsch i l’empiriocriticisme de R. Avenarius i E. Mach; a França, Ch. Renouvier, A.A. Cournot i els anomenats “crítics de la ciència” (J. Lachelier, E. Boutroux, H. Poincaré, P. Duhem); a Anglaterra, F.H. Bradley i B. Bosanquet; i a Itàlia, R. Cantoni i A. Chiappelli; en aquests dos darrers països sempre tingué un caràcter més idealista.