Pel neopragmatisme, la visió més àmplia possible no coincideix mai amb una mirada panoràmica, neutral, objectiva, absoluta. Es tracta d’anar més enllà de l’oposició universalisme-relativisme. L’activitat filosòfica s’ha d’entendre com una espècie de descripció i de narració entre les altres, més o menys diferent de les altres, però no superior. S'ha acusat el neopragmatisme d’ésser relativista, ja que rebutja la racionalitat i la universalitat de la modernitat. Convé inspirar-se en els filòsofs que han contribuït a la desconstrucció dels privilegis de la paraula filosòfica o a la promoció d’una filosofia creadora i perspectivista, com per exemple Nietzsche, Dewey, Wittgenstein, Heidegger, Gadamer. El neopragmatisme afirma la prioritat de la democràcia sobre la filosofia i dóna molta importància a la solidaritat humana més que a qualsevol desig d’objectivitat més enllà de la intersubjectivitat. El neopragmatisme subratlla la inanticipable obertura del futur i és crític respecte de l’utopisme tecnocientífic que busca una remodelació radical de la condició humana, a la vegada que en nega la insuperable finitud; la pulsió de transcendència fou des de sempre l’expressió d’un rebuig, d’una fuga o d’una voluntat de transgressió dels límits de la condició humana. Aquest desig de transcendència es presenta com a perillós, font possible de nous sofriments i inútil. El diàleg, la conversa entre els homes, és la clau de tota aproximació a la felicitat, però la conversa només acaba quan els qui conversen ho decideixen, i mai apel·lant a un absolut, Déu o veritat. Richard Rorty és el representant més important d’aquest moviment.
m
Filosofia