La geografia física
Nepal és un país essencialment muntanyós. El N (el Pahar) comprèn la part més elevada de l’Himàlaia, amb unes grans altituds: Everest (8.848 m), Gangchhen-dsönga (8.585 m), Dhaulāgiri (8.168 m), Annapurna (8.078 m). Al S s’estenen les formacions de l’Himàlaia exterior, que, separades per estretes i profundes valls, a través de les quals corren impetuosos rius, que flueixen a la plana gangètica, assoleixen altituds menys elevades (3.000 m), les quals descendeixen gradualment cap a l’extrem sud del país, on deixen lloc a una estreta franja plana (el Terai), calorosa, humida i coberta de bosc insalubre.
El massís de l’Everest
© Fototeca.cat
El clima és monsònic, però l’Himàlaia exterior evita la penetració cap al N, on el clima és més sec i rigorós; per contra, al S el clima és més suau i amb pluges abundants. A Katmandú les precipitacions són d’uns 1.300 mm anuals, i les temperatures mitjanes de gener i de juliol són de 10 °C i de 23 °C, respectivament. La vegetació, formada de bosc tropical de sal (Shorea robusta) al S, és de bosc caducifoli, de coníferes i de prats permanents cap al N.
La geografia econòmica i l’economia
País subdesenvolupat, la base econòmica és l’agricultura, que, juntament amb l’explotació forestal i la ramaderia, ocupa el 81% de la població activa (1991) i aporta el 50% del PIB (1993). Els conreus, majoritàriament de subsistència, ocupen el 17,2% de la superfície, especialment la plana de Tarai, que, un cop dessecada i convertida en àrea de regadiu, concentra el 60% de la superfície agrària i prop del 85% del conreu de l’arròs, primer producte agrícola. La duresa del clima provoca secades i inundacions, motiu pel qual hom ha de recórrer sovint a l’ajut extern per a evitar la fam. Hom conrea també blat, blat de moro, mill, ordi, jute (un dels primers productors mundials), llegums, patates, canya de sucre, tabac, fruita i plantes oleaginoses. A les valls de l’Himàlaia hom cull plantes medicinals per a l’exportació. El 1992, el bosc ocupava el 39% de la superfície; hom ha intentat aturar la intensa desforestació que reduí un 50% els boscos entre els anys cinquanta (que ocupaven el 60% de la superfície) i vuitanta per tal de guanyar noves terres per al conreu i alimentar una població en ràpid creixement. La ramaderia abunda en bovins (iacs i búfals), que a més de carn, pells i llet forneixen energia per al treball agrícola i el transport. Hi ha també cabres, ovelles i porcs. La indústria és molt secundària: s’hi dedica el 2% de la població (1991) i aporta el 8,7% del PIB (1994). Hi ha fàbriques de materials de construcció, sucre, tabac, ciment, cervesa i paper. Els articles tèxtils (confecció cotonera) són una important partida de les exportacions. La major part de la producció manufacturera és duta a terme amb mètodes artesanals i de treball domiciliari. Al Nepal hom ha detectat reserves de diversos minerals (lignit, coure, cobalt, ferro), alguns dels quals hom explota (mica). Les fonts d’energia són d’origen tradicional (fusta). Malgrat que hom ha construït centrals hidroelèctriques, l’enorme potencial del país en aquest sector és encara desaprofitat (el 1992, els combustibles representaven l’11% de les importacions). Les comunicacions interiors (53 km de ferrocarril i 9.470 km de carreteres) són difícils per l’orografia i la manca de tràfic que n’estimuli les inversions. Amb ajut índi i xinès hom ha construït una carretera que enllaça Katmandú amb les fronteres índia i xinesa. Els anys noranta hom feia el tram final d’una carretera transnepalesa (E-W; 1.030 km). Hom ha construït un funicular per a càrrega, de 42 km, a la vall de Katmandú, on hi ha també l’aeroport internacional.
Cultiu de l’arròs en terrasses a la vall de Katmandú
© X. Pintanel
El comerç exterior és molt deficitari (poc més del 100% de dèficit comercial el 1992). Exporta productes manufacturats (especialment confecció de cotó), productes agrícoles i animals vius, primeres matèries i olis vegetals. Importa productes alimentaris, manufacturats, tèxtils, carburants, maquinària, aliments i productes químics (medicines en primer lloc). Fins el 1977 l’Índia tenia el monopoli total del comerç exterior nepalès. Posteriorment aquesta situació s’ha liberalitzat, bé que, de fet, només Calcuta ha esdevingut per al Nepal una mena de port franc. Així, el 1992 l’Índia absorbia el 40% de les importacions, seguida per Singapur (32%) i el Japó (15%). En canvi, les exportacions corresponien a Alemanya (50%), els EUA (26%) i l’Índia (22%). El gran dèficit de la balança de mercaderies és saldat en part pel turisme, per tal com el país, bressol del Buda, atreu nombrosos pelegrins i, d’altra banda, l’Himàlaia constitueix el repte suprem per als alpinistes d’arreu (uns 700 anuals), que requereixen una infraestructura del país i un guiatge de xerpes. Un altre servei, el financer, pretén d’atreure capitals estrangers amb la nova borsa (1984) de Katmandú. La unitat monetària és la rupia nepalesa. El nivell de vida es troba entre els deu més baixos del món (160 $ per habitant el 1993) i l’economia nepalesa és molt dependent de l’ajut extern, especialment de l’Índia, que per motius polítics exerceix una mena de protectorat sobre el Nepal.
La geografia humana i la societat
Amb un elevat coeficient de creixement anual, del 24,3‰, la població absoluta ha passat de gairebé vuit milions i mig d’habitants a mitjan segle XX a vint milions el 1991. País mitjanament poblat (136 h/km2), el repartiment de la població és, però, molt desigual, car es concentra a les valls, on són possibles els conreus i on les densitats són altes.
Mercat a Katmandú
© X. Pintanel
La vall de Katmandú, densament poblada (225 h/km2), és el centre humà i econòmic del país, on hi ha els nuclis urbans principals: Katmandú, Lalitpur i Bhaktapur. La població urbana global, però, és escassa, ja que només és del 9,6%. La població és formada per dos grans grups ètnics: els d’origen indoari, dels quals els gurkhes, procedents de l’Índia, són la minoria dominant, i els d’origen mongol. El nepalès és l’idioma oficial. Les religions practicades són, sobretot, l’hinduisme (86%) —oficial— i el budisme (7,8%). Fins el 1990 el Nepal era una nominalment una monarquia constitucional, però on el rei disposava d’àmplies prerrogatives i l’oposició era prohibida, cosa que en la pràctica la convertia en una monarquia absoluta. El 1990 la pressió de l’oposició i internacional comportà el canvi efectiu en monarquia constitucional, fins el 2006, que el règim monàrquic fou abolit i fou instaurada la República Federal Democràtica del Nepal. L’any 2007 entrà en vigor una constitució provisional i el 2008 s’elegí una assemblea constituent, renovada el 2013 per a l’elaboració d’una nova carta magna de caràcter definitiu. El 20 de setembre de 2015, d’acord la nova Constitució, s’establí una nova divisió administrativa del país de set províncies, que reemplaçà l’existent de catorze zones administratives agrupades en cinc regions. El Nepal és membre de l’ONU, del Banc Asiàtic de Desenvolupament i del Pla Colombo.
La història
Sobre una població mig mongola i mig ària foren creats regnes sota la influència de l’Índia. Una ciutat nepalesa, Lumbini, fou el bressol del Gautama Buda cap al 560 aC, fet que convertí el Nepal en el centre búdic asiàtic.
La stupa de Budhanath, monument búdic de tipus funerari
© X. Pintanel
Al segle V existia una relació molt intensa entre el Nepal i el Tibet i l’Índia. Al començament del segle XIV la dinastia índia dels Rajputa s’establí al Nepal substituint els Ajodhja, i entre el 1386 i el 1429 el rei Jajastithi Malla instituí un codi de lleis i un sistema de castes. El 1460 el rei Jaksha Malla dividí el Nepal en quatre regnes. Durant aquest temps s’intensificà el procés d’hinduïtzació, gràcies als fugitius de l’ocupació musulmana. L’economia continuava essent essencialment agrària i ramadera. Entre el 1742 i el 1768 el rei gurkha Prithvi Naraian Shah, empès fora del seu regne pels musulmans, envaí el Nepal aprofitant les dissensions entre els quatre regnes. Els gurkhes iniciaren una etapa expansiva cap a l’est i l’oest, que els feu topar amb el Tibet i la Xina i els anglesos de l’Índia (1787-92). Malgrat un tractat comercial signat el 1791, el 1814 esclatà la guerra. Vençuts els nepalesos pel general David Ochterlony, pel tractat de Sagauli (1816) abandonaren una gran part de llurs conquestes i admeteren un comissari anglès a Katmandú. Fou obert aleshores un període de turbulències sociopolítiques, que acabà Jung Bahadur el 1846 instaurant la dictadura hereditària de la família Rana, de línia probritànica. Des de llavors el Nepal col·laborà estretament amb els anglesos a l’Índia, a Europa i a la resta de les colònies, i fou el centre de penetració anglesa a l’Himàlaia. En canvi, Londres reconegué el 1923 la independència del regne.
El monestir de Manang
© Fototeca.cat
El 1951 els sectors progressistes i proindis organitzats en el Nepali Congress Party dirigiren un cop d’estat contra la dictadura dels Rana i imposaren una monarquia constitucional en la figura del rei Tribhuwan Bir Bikran. En les eleccions del 1959 l’NCP assolí una gran victòria, dirigit pel seu líder B.P. Koirala, que esdevingué primer ministre. Això no obstant, el 1961 el rei Mahendra destituí el govern acusant-lo de corrupció i reformà la constitució (1962) establint un sistema que constituïa de fet un reforçament del feudalisme i la introducció d’un règim absolutista. El 1972 morí el rei Mahendra i fou succeït pel seu fill Birendra. A la darreria del 1981, les pluges monsòniques torrencials agreujaren el precari estat de l’economia nepalesa. Al llarg del 1983 i el 1984 hom dugué a terme nombroses remodelacions i canvis en el govern que no reeixiren, però, a resoldre la corrupció crònica. El març del 1985 l’oposició democràtica, encapçalada pel Partit del Congrés Nepalès, inicià una campanya de desobediència civil en favor del restabliment del sistema democràtic. La campanya fou desconvocada al juny arran de diversos atemptats terroristes duts a terme per organitzacions antigovernamentals. El mes d’agost, el govern aprovà una legislació antiterrorista sota la qual foren practicades nombroses detencions. El març del 1986 el govern convocà eleccions, però hom admeté únicament candidats a títol individual. La majoria dels partits de l’oposició democràtica boicotejaren els comicis, llevat d’una facció del Partit Comunista que aconseguí una migrada presència al Parlament. En conjunt, el govern nepalès continuà la seva política de censura per tal de silenciar les crítiques de l’oposició, i també de repressió de les organitzacions polítiques no oficials. Les relacions amb l’Índia, de la qual el Nepal té una gran dependència econòmica, empitjoraren el 1987, en què aquest país acusà el Nepal d’acollir la guerrilla de Bengala Occidental en el seu territori. A partir del 1984, la Xina Popular anà assolint importància en l’economia nepalesa. El febrer del 1990, el Partit del Congrés Nepalès, un partit liberal fins aleshores clandestí, llançà una campanya pel retorn al multipartidisme i, després d’un govern de transició, hom aconseguia del monarca la formació d’un govern dominat pels Comunistes d’Esquerra units. L’agost del 1990 es normalitzà el comerç amb l’Índia, interromput des de l’any anterior, però les vagues dels transports i del sector públic paralitzaren la vida del país durant tota la tardor.
El 9 de novembre fou proclamada una constitució que garantia l’existència de partits polítics: malgrat ésser el Nepal una monarquia constitucional, l’assemblea i el govern han de tenir prioritat sobre les intervencions del sobirà. Entre el gener i el maig del 1991 tingueren lloc violentes topades per causa de les primeres eleccions en trenta-dos anys, les quals finalment donaren la majoria absoluta al Partit del Congrés, el candidat del qual, Girija Prasad Koiralà, ocupà la primera magistratura, en substitució de Krišna Prasad Bhattarai. El partit regionalista Sadvhavaba, del sud del país, hi assolí un èxit relatiu (10% dels sufragis). Al llarg de la legislatura tingueren lloc enfrontaments continus entre el Partit del Congrés, de tendència liberal, i el Partit Comunista Unificat del Nepal (majoritari al Parlament), que conduí el 1994 a la dimissió del primer ministre Girija Prasad Koiralà i a la formació d’un precari govern encapçalat per Man Mohan Adhikari, líder del partit comunista, amb el suport del reialista Partit Democràtic Nacional. La polarització de la vida política nepalesa i el rebuig a la política econòmica del nou govern forçaren la seva dimissió i la convocatòria de noves eleccions el 1995. Com a resultat d’aquests comicis, es creà un govern de coalició de tres partits entorn del partit comunista, encapçalat pel primer ministre Sher Bahadur Deuba, el qual hagué de superar una moció de censura el 1996, enmig de les tensions de la coalició governamental per la distribució dels alts càrrecs. La caiguda del govern donà lloc a quatre anys d’inestabilitat i alternances amb el Partit del Congrés i deixà el Partit Democràtic Nacional en una situació intermèdia entre un i altre govern. El desembre del 1998, i després que el Partit Comunista i el Partit Democràtic Nacional patissin respectivament escissions, el Partit del Congrés i els comunistes organitzaren un govern de transició per a preparar les eleccions del maig del 1999. Aquestes foren guanyades amb majoria absoluta pel Partit del Congrés i el seu candidat Krishna Prasad Bhattarai, i s’obrí un nou període d’estabilitat governamental. L’abril del 2001, en un confús incident, el rei Birendra, la seva muller i dotze membres més de la família reial foren assassinats. Pocs dies després morí el príncep hereu, ferit en el mateix succés, a qui en un inici s’atribuí el magnicidi. Fou proclamat nou rei el germà de Birenda, Maharajadhira Gyanendra. Els primers anys del segle XXI, el creixement del potencial agressor i la influència de la guerrilla maoista (sorgida a mitjan dècada de 1990) ha arribat a constituir un autèntic poder paral·lel. Aquesta organització, que practicava habitualment la tortura, l’extorsió, els assassinats i els abusos, controlava extenses regions del país i constituïa un desafiament constant a la monarquia. Aquesta i el govern, afeblits per les lluites de faccions i la inestabilitat (palesa, entre d’altres, per la dissolució del Parlament el maig del 2002, la dimissió del primer ministre Sher Bahadur Deuba a l’octubre, la seva posterior recol·locació en el càrrec pel mateix rei Gyanendra el 2004 i el 2005 i el seu processament el mateix any, i la declaració de successius estats d’emergència sota el mandat directe del monarca del febrer a l’abril) es mostraren incapaços d’obtenir el suport de la població, ni tan sols de liquidar militarment la insurrecció. El poder dels maoistes es feu evident els mesos d’abril del 2001 i del 2002 i de setembre del 2003, quan aconseguiren paralitzar el país amb la convocatòria de vagues generals, i amb el bloqueig de Katmandú l’agost i el desembre del 2004.
Casa de Katmandú
© X. Pintanel
Al llarg del 2005, les massives protestes de l’oposició, l’amenaça maoista i la pressió internacional feren que Gyanendra abandonés el poder absolut (vigent des del 1962) al novembre i que s’avingués a la reintroducció d’un parlament democràtic a l’abril de l’any següent. Koirala fou designat primer ministre i, al mes següent, el Parlament aprovà per unanimitat la limitació dels poders del monarca, cosa que permeté la represa de negociacions de pau entre el primer ministre i Prachandra (pseudònim de Pushpa Kamal Dahal), el cap de la guerrilla, els quals signaren un acord de pau el novembre del 2006 que posà fi a deu anys de conflicte armat. El gener del 2007 es formà un govern de transició que incloïa representants de la monarquia, de la guerrilla i de l’oposició. Malgrat que diversos atemptats i els desacords entre les parts negociadores estigueren a punt de fer fracassar les negociacions, l’abril del 2008 se celebraren eleccions per a una assemblea constituent, en la qual els maoistes foren la força més votada, amb un terç dels escons. El mes següent l’assemblea deposà el rei, derogà la monarquia i proclamà la república. Al juliol, fou elegit per primer cop en la història del Nepal el cap d’estat, càrrec que recaigué en Ram Baran Yadav, del Partit del Congrés. El desacord dels maoistes amb la designació del nou president determinà la seva negativa a formar govern, però finalment a l’agost es constituí el primer executiu de la nova república, amb Prachandra com a primer ministre. El maig del 2009, la negativa del president Ram Baran Yadav d’incorporar guerrillers desmobilitzats a l’exèrcit regular del país feu témer el revifament del conflicte. El mateix mes, Prachandra dimití i fou substituït pel comunista Madhav Kumar Nepal. Aquest, però, cedí a les pressions dels maoistes i finalment dimití el càrrec, fet que provocà una paralització del procés constitucional. El febrer del 2011, un més després de la retirada de la missió de pacificació de l’ONU, fou designat un nou primer ministre, Jhala Nath Khanal, el qual tanmateix dimití sis mesos després pels desacords sobre aquestes dues qüestions, i també per les discussions sobre la divisió administrativa, que alguns grups defensaven establir amb criteris ètnics. Els anys següents, els avenços foren inexistents i les tensions fins i tot empitjoraren: després que el Parlament elegís primer ministre el comunista Baburam Bhattarai, aquest convocà eleccions anticipades per al novembre del 2012, de les quals sorgí un govern d’unitat interí encapçalat pel jutge Khil Raj Regmi, el qual convocà eleccions a una assemblea constituent. El resultat (novembre del 2013) no donà cap majoria clara i el febrer del 2014 fou nomenat un nou primer ministre, Sushil Koirala, del Partit del Congrés. L’esborrany de constitució fet públic el febrer del 2015, aprovada finalment al juny, provocà manifestacions i aldarulls. D’altra banda, la investigació dels crims comesos al llarg dels deu anys de conflicte armat (1995-2005), constituí una qüestió controvertida i, el febrer del 2015, hom aconseguí crear dues comissions. A l’octubre Bidhya Devi Bhandari, del Partit Comunista del Nepal, fou elegida primera presidenta del país, i al novembre Khadga Prasad Sharma Oli, del partit comunista marxista, fou elegit primer ministre. L’adopció d’un sistema democràtic no contribuí de manera aparent a la millora de les condicions de vida dels nepalesos: el país continuava situat entre els més pobres del món i molt dependent de l’ajut extern, sobretot de l’Índia, país amb el qual signà un acord al novembre del 2014 per a la construcció d’una gran planta hidroelèctrica al riu Arun per a pal·liar el dèficit energètic crònic.
País d’una gran tradició alpinística, l’abril del 2014 tingué lloc el pitjor accident d’aquesta activitat quan setze xerpes moriren a conseqüència d’una allau a l’Everest. El 25 d’abril de 2015 es produí un terratrèmol de magnitud 7,8 en l’escala de Richter que provocà greus danys i més de 9.000 víctimes mortals, principalment a l’àrea compresa entre la capital, Katmandú, i la ciutat de Pokhara, si bé també provocà danys en zones de l’Índia, Bangladesh, el Tibet i l’Everest. Els afectats superaven els vuit milions. El sisme, del qual en hores posteriors es registraren rèpliques, paralitzà les comunicacions i destruí també part del patrimoni monumental del país (la torre de Dharahara, el conjunt de temples de Swayambhunath i la plaça Durbar de Katmandú). La magnitud de la devastació i la migradesa dels recursos del país comportaren una crida a l’ajut internacional, subministrat sobretot per l’Índia, i també per la Xina, el Pakistan, Austràlia, la Gran Bretanya, els EUA, el Japó i Israel.
El juliol del 2016 dimití el primer ministre Khadga Prasad Sharma Oli i fou nomenat per al càrrec Pushpa Kamal Dahal, Prachanda, l’exlíder de la guerrilla maoista que ja havia exercit de primer ministre el 2008. Un any més tard, el juliol del 2007, i en virtut de l’acord de govern vigent des del 2016,Prachandadimití del seu càrrec i cedí el govern a Sher Bahadur Deuba, del partit Congrés Nepalès. Al novembre se celebraren les primeres eleccions municipals i legislatives que, per primera vegada i sota el paraigua de la nova constitució, crearen els parlaments provincials com a instàncies polítiques intermèdies. En unes noves eleccions, el febrer del 2018, l’ex-primer ministre K.P. Sharma Oli assolí una còmoda majoria de dos terços a les dues cambres, i fou nomenat de nou primer ministre.