Fou descrita per Mundeleer i De Castro (1959). Amb la utilització d’un tranquil·litzant major (neurolèptic) a dosis altes i un analgèsic potent, s’aconsegueix una profunda sedació, analgèsia i esmorteïment neurovegetatiu. En aquest estat el pacient resta conscient, amb una conducta com si fos aïllat de l’exterior, s’està immòbil i aparentment lliure de dolor. En aquestes condicions té capacitat per a suportar intervencions quirúrgiques importants sense cap necessitat d’altre tipus d’anestèsia. L’immediat predecessor de la neuroleptoanalgèsia fou l’estat d’hibernació produït pel còctel lític de Laborit i Hugenard (1949), compost per analgèsics i tranquil·litzants (petidina, clorpromazina i prometazina). Actualment hom utilitza un neurolèptic d’acció més curta (droperidol) i un analgèsic més potent i de més curta durada (fentanil).
f
Medicina