Algunes nacions han basat llur política en un neutralisme total, com és el cas de Suïssa, però alguns tractats preveuen el terme de “neutralisme benvolent o parcial”, que permet certes intervencions limitades. El sistema de blocs hegemònics imposat després de la Segona Guerra Mundial comportà un rellançament del neutralisme col·lectiu en una variant anomenada no-alineament. Inicialment concebut pels països subdesenvolupats com un mitjà de desmarcar-se de la dependència dels EUA i de l’URSS, en la pràctica part dels seus membres (com és el cas de Cuba) foren actius integrants del bloc comunista o bé (com Iugoslàvia) en constituïren algun tipus de dissidència. Fou formulat per primer cop en la conferència de Bandung (1955) i estructurat en la de Belgrad el 1961 (Moviment de Països No-alineats). Amb la desaparició de l’URSS, el final de la guerra freda i la nova hegemonia nord-americana, aquest tipus de neutralisme ha tendit a reformular-se, agrupant els països del Tercer Món més bel·ligerants contra l’hegemonia nord-americana, la qual responsabilitzen del seu subdesenvolupament.
m
Política