Associats a l’electró, al muó i a la hipotètica tau, hi ha els corresponents neutrins: el neutrí de l’electró o neutrí electrònic (ν e ), el neutrí del muó o neutrí muònic (νμ) i, hipotèticament, el neutrí de la tau (ντ). L’existència del neutrí fou postulada per W.Pauli el 1931 per tal de no violar les lleis de conservació de l’energia i del moment angular en les desintegracions beta. La primera observació experimental d’un neutrí fou feta el 1956 per Reines i Cowan. Els neutrins tenen una helicitat ben definida (spin i velocitat tenen direccions oposades), i els antineutrins també, bé que la tenen oposada (spin i velocitat tenen la mateixa direcció). La determinació de la massa dels neutrins és un problema de gran interès cosmològic: si la seva massa no és nul·la, la seva abundància a l’Univers implicaria que la massa d’aquest és molt més gran del que hom estima, i, en conseqüència, el valor de la densitat crítica, que és la responsable última de l’evolució oberta o tancada de l’Univers, pot ésser molt diferent de l’actualment considerat. El neutrí de la tau (ντ) fou descobert finalment l’any 2000. Posteriorment, gràcies als experiments desenvolupats al laboratori Super-Kamiokande del Japó i SNO (Solar Neutrino Observatori) del Canadà, s’ha pogut observar l’oscil·lació de neutrins, cosa que, d’una banda, determina que han de tenir una massa no nul·la i, de l’altra, ha permès confirmar el model de J.Bahcall del Sol. Per aquest fet, R.Davis Jr. i M.Koshiba reberen el premi Nobel de física l’any 2002. En tot cas, les masses dels neutrins són tan petites que, malgrat la seva abundància a l’Univers, no contribueixen més de l’1% a la seva densitat total d’energia.
m
Física