Segons aquesta concepció, hom considera que l’anàlisi de l’obra literària ha d’ésser duta a terme amb independència del context històric, social o biogràfic. Partint de la premissa que el llenguatge poètic és un discurs amb característiques pròpies, la finalitat de la crítica consisteix a definir i formalitzar aquests trets, tot cercant les regularitats en elements com les metàfores, els símbols, les possibilitats associatives i connotatives dels mots, etc. Com a precedent més destacat d’aquest corrent cal esmentar T.S.Eliot i, entre els seus representants, W.Empson, A.Tate i J.Crowe Ransom, el qual, amb la seva obra The New Criticism (1924) donà nom al moviment i n'enuncià els trets principals.