Niccolò Ugo Foscolo

(Zacint, 6 de febrer de 1778 — Turnham Green, Londres, 10 de setembre de 1827)

Poeta italià, fill de pare venecià i de mare grega.

Fou militar; demòcrata, sovint s’hagué d’exiliar dels llocs on residí (Venècia, Pàdua, Milà, etc). Començà escrivint poesies patriòtiques (Ode a Bonaparte) i el drama Tieste, representat, amb èxit, el 1797. L’angoixa que li produí el tractat de Campoformio es reflecteix a les Ultime lettere di Jacopo Ortis (1802), novel·la en forma d’epistolari, revolucionària i romàntica; inspirada en Werther, tingué una àmplia influència durant el s XIX i és una mostra excel·ent de prosa romàntica. Participà en la defensa de Gènova, on fou ferit, i en les campanyes de la Romanya i la Toscana. El 1803 publicà Poesie —que incloïen les odes A Luigia Pallavicini caduta da cavallo i All’amica risanata, d’un elegant classicisme conceptual i formal, i dotze sonets, petrarquistes i subjectivistes— i el Commento alla chioma di Berenice, de Cal·límac. Traslladat a França amb la seva divisió, traduí a l’italià A Sentimental Journey through France and Italy (1813), de Sterne, i escriví la Notizia di Didimo Chierico (1813). Havent tornat a Itàlia, publicà Esperimento di traduzione dell’Iliade i Dei Sepolcri (1807), poema de 295 hendecasíl·labs italians d’una gran perfecció formal, que obeeix a la moda sepulcral, netament romàntica. Catedràtic d’eloqüència a Pavia (1809), abandonà l’exèrcit; però, suprimida la càtedra, escriví sàtires contra els seus enemics, que desencadenaren crítiques agudes contra seu; el fruit més interessant d’aquesta lluita és la sàtira Ipercalisse (1816). Fracassades les tragèdies Aiace (1811) i Ricciarda (1813), començà la redacció de Le Grazie, poema mai no completat, redactat i publicat en diverses etapes i en diverses versions, irregular estructuralment i clàssic formalment i conceptualment. Caigut el regne Itàlic, escriví l'Indirizzo alle potenze (1814), perquè fos conservada la independència i la integritat del territori. Per dissensions amb el govern austríac, s’exilià a Anglaterra (1815); producte de la seva decepció politicopatriòtica fou Delle rovine del Regno d’Italia. A Londres publicà obres crítiques notables sobre literatura italiana a l’"Edinburgh Review”, la “Quarterly Review”, etc. Declarat insolvent a causa dels seus deutes i arrestat (1824), els seus amics l’alliberaren. Les seves relacions amb diverses dones (Isabella Teotochi-Albizzi, Isabella Roncioni, etc) influïren positivament sobre la seva producció literària; d’una d’elles nasqué Floriana, que l’assistí en la seva mort.