Estudià a Kíev, d’on fou expulsat per les seves idees revolucionàries. Després de la revolució soviètica fou nomenat professor de la Universitat de Moscou (1920), però fou expulsat del país, el 1922, per la seva ideologia, incompatible amb el marxisme. Anà a Berlín, i el 1924 s’instal·là definitivament a París, on fundà la revista Put (‘Camí’), portaveu de la intel·lectualitat exiliada. Berd’ajev fou un pensador cristià, però amb un cristianisme espiritual i subjectiu, sense cap lligam dogmàtic, en el qual hom observa una clara influència de l’idealisme postkantià. Féu una crítica despietada del cristianisme institucional, així com del comunisme; s’interessà pels problemes de l’home com a esperit —l’activitat creadora, la història i la llibertat—, i en la seva darrera època es col·locà en la línia del pensament existencialista alemany. Entre les seves obres destaquen Filosofia svobody (‘La filosofia de la llibertat’, 1911), Novoe srednevekovie (‘La nova edat mitjana’, 1924), De la destination de l’homme (1931), De l’esclavage et de la liberté de l’homme (1946) i Samopoznanie: Opyt filosofskoj autobiografii (‘Autoconeixement: Assaig d’autobiografia filosòfica’, 1949).