El problema del no-res ha estat plantejat àdhuc en una filosofia com la grega, que pot ésser definida com la filosofia el punt de partida de la qual és l’ésser mateix: qüestions com la del sentit de la negació, la del buit o la de la matèria com a principi de pura indeterminació impliquen la pregunta pel no-res, bé que aquest, com a tal, no sigui pròpiament cognoscible (només l’ésser és, i és cognoscible; del no-res no surt res) ni hom pugui parlar pròpiament d’ell (hom parla del no-res amb referència només a l’ésser). El creacionisme cristià suposà tanmateix una accentuació de la positivitat del no-res: enfront del pensament grec, per al qual la pregunta per un abans de l’ésser no tenia sentit, car la matèria, la realitat concreta, eren concebudes com a eternes, la filosofia cristiana insistí en l’afirmació que l’ens creat advé del no-res (Déu creà del no-res), per la qual cosa hom ha pogut definir aquesta filosofia com a filosofia el punt de partida de la qual és el no-res. La importància del problema del no-res en la tradició occidental és palesa, per exemple, en les distincions kantianes sobre el concepte del no-res (com a ens rationis, com a nihil privativum, com a ens imaginarium i com a nihil negativum), en la identificació que Hegel estableix entre el no-res i el pur ésser, indeterminat i mancat de contingut, així com en l’accentuació que aquest filòsof fa de la força positiva de la negació en la dialèctica, i en l’ascendència que el no-res troba en l’existencialisme, tant en Heidegger (per a ell el no-res és l’element dins el qual l’existència neda) com en Sartre (el problema del no-res és, en ell, inseparable del problema de la llibertat). Com a concepte límit el no-res ha estat també identificat en certes concepcions del món oriental amb l’absolut mateix, com a negació de l’ésser existent, finit i ple de dolor; almenys en aquest sentit sembla interpretar-se el nirvana.
m
Filosofia