no-violència

no violencia (es), nonviolence (en)
f
Sociologia
Filosofia

Actitud que, sense renunciar a l’ús de la força, refusa d’emprar la violència i de tornar mal per mal.

Representa, alhora, un esperit de respecte i d’amor al proïsme, un mitjà de transformació radical de les societats i una finalitat per a les persones. Síntesi de la tesi de la violència justa i de l’antítesi de l’actitud misticolegalista, esdevé una teoria i una praxi política que lluita per l’alliberament de la humanitat per mitjans estranys a la violència. Cal cercar-ne les arrels en la filosofia de l’Orient antic (Lao Tse, Confuci) i del cristianisme. Diversos grups pacifistes (quàquers, mennonites) li donaren un caire inicialment religiós, que durà fins a la Revolució Francesa. A partir d’aleshores, i amb l’aportació de Thoreau, James, Tolstoj, Gandhi, Huxley, King, Lanza del Vasto, etc., adquireix una maduresa filosòfica i es transforma en una eina de lluita sociopolítica. L’actitud elitista i exòtica d’alguns grups pacifistes (pacifisme) n'ha amagat sovint la força revolucionària. La no-violència pot prendre formes i mitjans diversos: desobediència pacífica, manifestacions pacífiques, vaga de fam, etc. Els anys 1958-59 tingué lloc la primera relació amb el grup L’Arche de Lanza del Vasto a través de membres de la revista barcelonina El Ciervo. Durant els anys seixanta la relació amb Lanza del Vasto originà els primers grups catalans, promoguts sobretot per Lluís Senollosa i Jordi Maluquer, així com la formació de l’Equip Objecció de Consciència, integrat a Pax Christi. Posteriorment nasqueren nous grups i tingué ressò l’actitud personal de Lluís M.Xirinacs. Al País Valencià, Josep Lluís Beúnza fou el primer objector de consciència catòlic a l’Estat espanyol el 1971.