Més estrictament, aquest terme ha estat reservat per al substantiu. Hom s’ha acostumat a dividir-lo en comú, que designa tots aquells éssers als quals pot ésser aplicat de la mateixa manera, tant els éssers reals com tot allò que hom pot concebre com una entitat, encara que sigui abstracte, i propi, aplicat només a un ésser considerat en particular (noms de persona, geogràfics, d’éssers personificats). La definició de nom propi no apareix prou clara a molts lingüistes pel fet que sovint els noms propis tenen o poden tenir també una pluralitat de referents. Alguns lingüistes atribueixen al nom comú la característica de la connotació, i al nom propi, la de la denotació. Totes les consideracions precedents sobre el nom pertanyen a l’ordre semàntic o de la significació. Des d’un punt de vista formal o funcional, el nom és tot lexema eventualment subjecte als morfemes gènere, nombre i cas i susceptible d’ésser modificat per morfemes determinants i de constituir, amb ells o sense, un sintagma nominal dins la frase.
m
Gramàtica