La primera distinció que la gramàtica tradicional feia entre els substantius era la que separava el nom apel·latiu o comú (p ex: ciutat), del propi (p ex: Barcelona). La natura de la diferència ha estat molt debatuda, generalment en termes tals com el d'espècie i individu, connotació i denotació, comprensió i extensió, etc. Són termes filosòfics i, en efecte, el debat és filosòfic. Lingüísticament és buit, car, com feu veure James Harris (1751), els noms propis són marginals a la llengua, i això en tres sentits: la majoria dels noms propis es fabriquen per procediments extralingüístics; la més perfecta coneixença d’una llengua no implica la coneixença dels seus noms propis; allò que és un nom propi per als uns no ho és per als altres: zero és un nom propi segons el matemàtic, i segons la persona ordinària ni tan solament és un nom. Quant a les diferències formals que poden distingir els apel·latius dels propis (possibilitat o no de suportar l’article, etc.), són fenòmens de gramàtica de superfície.
m
Lingüística i sociolingüística