La normalització pot ésser imposada per l’administració pública o establerta per acords interprofessionals o per entitats o organismes especialitzats en cada matèria. La determinació de normes facilita l’intercanvi de peces entre aparells o màquines afins de marques o models diferents i permet d’emprar recanvis d’altres marques, garanteix la uniformitat d’un producte d’una tramesa a una altra, protegeix l’usuari o el consumidor (dispositius de seguretat en vehicles o en aparells de transport o l’ús de colorants en la indústria alimentària), permet d’unificar criteris en la realització de proves i d’assaigs, en l’elaboració de plans, en l’ús d’unitats, de símbols i de sistemes de transcripció i transliteració de llengües, en l’aplicació de mètodes d’inspecció, etc. La normalització dels processos industrials permet d’augmentar la productivitat i reduir els costs, millorar la qualitat i augmentar la seguretat. Generalment, cada estat té el seu propi sistema de normalització: a l’Estat espanyol, les normes establertes són les UNE; a Alemanya, les DIN; a la Gran Bretanya, les BSI; a França, les NF; a Itàlia, les UNI; a l’URSS, les GOST, i als EUA, les ASA, les SAE i les ASTM. A escala internacional, les normes emprades són les ISO. Les normes establertes en cada sistema solen ésser iguals o molt semblants, i la tendència en llur evolució és vers una uniformació cada vegada més clara.
f
Tecnologia