Hom troba antecedents de material picaresc en les obres dels arxiprestes d’Hita i de Talavera, en l'Espill de Jaume Roig i sobretot en La Celestina de F. de Rojas. Però el gènere apareix pròpiament amb el Lazarillo de Tormes (1554) i assoleix els seus trets més característics en el Guzmán de Alfarache (1599), de Mateo Alemán, i la seva segona part (1604). Altres novel·les importants són la Vida del Escudero Marcos de Obregón (1618), de Vicente Espinel; la Historia de la vida del buscón llamado don Pablos (1626), de Quevedo, obra d’un llenguatge dens i hiperbòlic, de quadres satírics o burlescs, on l’estructura biogràfica de la picaresca s’independitza de la realitat i de tot criteri moralitzador; i La vida de Estebanillo González (1646), novel·la anònima a mig camí entre l’autobiografia i el llibre de memòries, formada per episodis que se succeeixen precipitadament i on l’efecte còmic es basa en la caricatura dels personatges. Les novel·les picaresques són narracions autobiogràfiques de la vida d’un pícaro, marginat de la societat, de la qual fa un retrat satíric, irònic i pessimista quasi sempre, tot servint diferents amos i recorrent diverses ciutats o països. Si el Lazarillo aprofundeix el retrat de personatges i el seu marc d’acció és molt reduït, les obres posteriors donen més importància a les aventures, i el protagonista àdhuc viatjarà per fora de la Península. Lázaro no és tampoc un autèntic pícaro (el mot no apareix fins al Guzmán) ni té voluntat de picardia. Tampoc no es troben en l’obra les llargues digressions didacticomoralistes tan característiques del Guzmán, i que aniran desapareixent en les novel·les posteriors. A partir de la segona meitat del segle XVII la novel·la picaresca derivà cap a una simple novel·la d’aventures o quadres de costums. El gènere fou traduït i imitat per diverses literatures europees.
f
Literatura