Els primers exemples de nu són les anomenades Venus esteatopígiques paleolítiques i també les representacions de la deessa mare o de divinitats de la fecunditat, que hom troba entre els sumeris i d’altres pobles mesopotàmics, com ara els assiris, que aportaren al nu masculí un veritable estudi anatòmic de la musculatura. A Egipte fou utilitzat en moltes representacions, especialment d’esclaus o subalterns (Escriba assegut), però és a l’època amarniana que el nu apareix en la seva plenitud naturalista i són representats nus el faraó i la família reial. A Grècia la representació del nu és més abundant; a l’època arcaica predomina el nu masculí (kuros), que perdrà la seva simplicitat i anirà cap a un major perfeccionament anatòmic al segle V aC, i especialment al segle IV aC, que es crearan alhora els cànons de bellesa ideal; és en l’obra de Praxíteles que apareix plenament a Grècia el nu femení. L’etapa hel·lenística estudià el cos nu dins el moviment i, alhora, li donà també una major sensualitat (Laocoont, Venus Cal·lípígia). Roma continuarà aquest tipus de representació, i amb el cristianisme el nu és gairebé bandejat de l’art, bé que encara aparegui en l’art paleocristià (baptisteri dels arians, a Ravenna). Durant l’alta edat mitjana i la baixa edat mitjana amb prou feines apareix si no és en la representació de martiris de sants i en la dels condemnats dels judicis finals, i és sempre un seminú, car les parts sexuals són sempre cobertes.
El Renaixement tornà al nu clàssic, i els estudis anatòmics duts a terme a l’època (Miquel Àngel, Leonardo da Vinci) contribuïren al seu perfeccionament. A imitació de l’antiguitat, molts personatges importants foren representats nus (Carles V, de P. Leoni) dins un estil clàssic, que esdevingué plenament sensual amb el manierisme. El Barroc utilitzà el nu, i preferentment el seminú, en les seves grans al·legories, sia per a glorificar el poder papal sia per a glorificar el poder reial. D’altra banda, cal notar que, aleshores, en l’art dels països protestants és molt poc corrent, exceptuant el cas de Rembrandt. Al segle XVIII és el triomf del nu, no pas del classicitzant, sinó de l’eròtic i picant, com hom veu en l’obra de J.H. Fragonard. El neoclassicisme fa del cos humà cànons, però freds, llunyans dels cànons grecs.
Al segle XIX accepta plenament el nu, però sempre sota la representació de divinitats, escenes d’harem, etc., fins al punt que l’Olympia d’E. Manet, on la model no és ja gens divinitzada, provocà escàndol. A partir d’aquest moment el nu és excusa per a expressar la força del color i la llum per A. Renoir o diferents arabescs per E. Degas i, més tard, per H. Matisse. El simbolisme i el Modernisme preferiren el seminú; el cos cobert per un vel, a part el fet d’ésser un exercici d’habilitat, dona una major morbidesa, tan recercada per aquests estils. El segle XX, fauves, expressionistes i cubistes l’utilitzaren. És molt usat per l’hiperrealisme i tots els realismes de les darreres tendències, fins i tot amb la introducció de collages de fotografies. El camp de la fotografia, des de la seva aparició, prengué també el nu com una de les seves temàtiques principals.
El nu en l’art català
En l’art català medieval només és emprat en escenes de martiris de sants o en crucifixions i altres escenes de la passió i mort de Jesús. Aquest lligam del nu a certes escenes de temàtica religiosa perdurà fins al segle XVIII, quan neoclàssics com Damià Campeny fan acadèmies i importants nus mitològics o al·legòrics. El nu com a temàtica absolutament independent es generalitzà amb el realisme del segle XIX, especialment en diverses obres de Ramon Martí i Alsina. Posteriorment ha estat un tema molt conreat, fins al punt que en 1933-34 el Cercle Artístic de Barcelona organitzà una gran Exposició del Nu que assolí una ressonància inusitada.