Núbia

Regió de l’Àfrica nord-oriental, que s’estén de la primera cascada del Nil a la quarta.

Hom hi distingeix la Baixa Núbia (Egipte), submergida actualment en part pel llac Nasser, des de la primera cascada, a la segona i l’Alta Núbia (actual Nord del Sudan), des de la segona cascada a la quarta. A l’antiguitat faraònica, la primera rebia el nom de Uauat i la segona el de Kuš. Les fonts documentals solen ésser escadusseres i externes. Durant dos mil·lennis (~3100-1080 aC), en efecte, hom només ha disposat de texts egipcis, la qual cosa implica una visió distorsionada de la història núbia. D’aquestes fonts, les privades (tombes de Khufhor, Sabni, etc., a Elefantina) són més importants que les reials des del Període Arcaic fins a la fi de la dinastia XI (3100-1991 aC). A partir de la XII, predominen les fonts reials (Texts d’Execració, Despatxos de Semna, etc.) fins a final del Regne Nou (Annals de Tuthmosis III, estela d’Amada d’Amenofis II, etc.).

Després d’un llarg parèntesi (del segle XI al IX aC), hom disposa novament de fonts egípcies gràcies a la dinastia XXV, cuixítica o “etiòpica” (gran estela de Napata de Piankhy o Pity, etc.), centrades, però, en els afers egipcis. Inicien, en qualsevol cas, els corpus de texts reials cuixítics escrits en egipci. A partir de la pèrdua d’Egipte pels “etiòpics” (656 aC), canvien d’orientació i tracten d’assumptes del regne de Kuš (inscripcions, entre d’altres del temple de Kawa). Al començament del segle II aC, fan llur aparició els texts en meroític; inaccessibles, però, car no han estat encara desxifrats. Aquesta mancança és suplerta en una petita part per les referències dels autors clàssics sobre Núbia fins el 350 dC.

Durant la fase següent, cultura del Grup X o de Ballana (400-600), manquen totalment les fonts escrites i cal recórrer a les dades arqueològiques. La situació és molt millor en el cas del darrer període, el de la Núbia cristiana (600-1400), puix que abunden les fonts àrabs. De la prehistòria (? — 3100 aC) nubiana hom coneix solament el cementiri neolític del tipus Naqāda I a Khor Bahan i els de Naqāda II a Sayala (Baixa Núbia) i a Gammai (Alta Núbia) (~4500 — 3500 aC).

La història comença quasi al mateix temps que l’egípcia, car ja des de la dinastia I els faraons intervingueren en la Baixa Núbia o Uauat. Hom iniciava d’aquesta manera una política que es prolongà durant dos mil·lennis i que conegué tres fases: la de penetració a la Baixa Núbia (Regne Antic), la d’implantació militar en aquesta regió (Regne Mitjà) i la d’expansió a l’Alta Núbia (Regne Nou). Les raons que mogueren els faraons a intervenir en el Sud eren de tres menes: comercials (adquisició de productes exòtics, com ara plomes d’aus, vori), miners (diorita de les pedreres de Toška i, sobretot, el famós or del Uauat i de Kuš), i militars, com podia ésser el reclutament de mercenaris, els anomenats “nubis pacificats” (decret de Pepi I a Dahšur, inscripció d’Uni, de la dinastia VI, medjaiu del Regne Nou, etc.) i la creació d’un estat tampó, com el que establiren a Síria i Palestina, per tal de protegir el “santuari” egipci. La penetració i el posterior domini egipci de Núbia foren facilitats per la baixa demografia de la regió i, sobretot, pel seu fraccionament, similar al de Síria i Palestina, dividida com estava en una sèrie de principats (Iam, Irtjet, Satju, Irem, etc.). Després de l’ocupació vingué la colonització, a base de colons i funcionaris i mitjançant la construcció de fortaleses (bàsicament durant la dinastia XII), temples (Abu Simbel, Bet al-Walī, Soleb, etc.) i de nuclis de població (Amara, Aniba, etc.), agents molt positius de l’egipcianització de la zona.

Durant el Període Arcaic egipci (3100-2686 aC), la Baixa Núbia era poblada per gent de l’anomenat Grup A, similars, ètnicament, als egipcis. Enterraven llurs morts en posició fetal, en un simple clot oval o en un clot amb un nínxol lateral. Originalment ocuparen, sembla, el I nomós de l’Alt Egipte, d’on els hauria expulsat Aha, segon sobirà de la dinastia I. Posteriorment, Djer (dinastia I) i Khasekhem (dinastia II) feren expedicions contra ells. En general, però, les relacions entre egipcis i nubis foren pacífiques. La situació canvià una mica a partir del Regne Antic (~2686-2181 aC), car els faraons començaren a intervenir més activament al Sud (expedició de Snefru a la Baixa Núbia; explotació de les pedreres de diorita de Toška per Kheops, Radjedef i Kefren). Sembla, àdhuc, que fundaren un establiment militar a la que després seria la famosa fortalesa de Buhen (enfront de Wādī Ḥalfā’). Sota la dinastia VI, continuà aquesta política, planificada, segurament, pels prohoms d’Elefantina, com Khufhor, autor de quatre expedicions a Iam (al sud de la segona cascada). És també en aquest moment que apareix documentada la cultura del Grup C (el Grup B, teòricament anterior, no sembla haver existit). Autora d’un tipus de tomba amb superestructura circular i de cabanes de fusta o de lloses de pedra, existí, aproximadament, de la dinastia VI al final de la XVII (2345-1567 aC).

El Primer Període Intermedi (2181-2040 aC), significà, sembla, l’esfondrament de les posicions egípcies a la Baixa Núbia i la formació d’un interregne autòcton, del qual hom coneix dos sobirans: Qakare Inyotef i Iyebkhentre. Els primers intents per recuperar la regió daten del començament del Regne Mitjà (2040-1786 aC) i foren obra de Mentuhotep II, de la dinastia XI. Però els qui de fet l’ocuparen i l’explotaren foren els sobirans de la XII. Estimulats per la riquesa aurífera de Núbia i pel caràcter bel·licós de Kuš, adoptaren una política agressiva que es traduí en la construcció d’una cadena de fortaleses, que anava des d’uns 30 km al sud de la segona cascada (forts de Semna i Kumma) fins a la primera, i en una sèrie de campanyes, obra majorment de Sesostris I (1954 aC) i de Sesostris III (1871, 1863 i 1860 aC). Aquesta política expansionista fou complementada amb l’adopció d’unes extraordinàries mesures de seguretat (“estela petita” de Semna, de Sesostris III, i els Despatxos de Semna, del regnat d’Ammenemes III). Poc després (~1722), però, els faraons hagueren d’abandonar la regió a causa dels hikses, que exerciren un cert domini sobre la Baixa Núbia del 1674 al 1630 aC.

Fou també durant el II Període Intermedi (1786-1567 aC) quan sorgí el principat de Kuš (~1630-1567 aC), fundat per Nedjeh, que governava de la primera cascada a la tercera, el “principat”, favorable als hikses, era fortament egipcianitzat, com també ho era la gent del Grup C, que havia adoptat els costums funeraris egipcis. És possible que Nedjeh fos succeït per Tetian, batut per Amosis, primr sobirà de la dinasta XVIII i fundador del Regne Nou (1567-1080 aC). A partir d’aquest moment, Egipte s’assegurà, a més del de la Baixa Núbia, el control de l’Alta. De forma gradual, els seus sobirans progressaren al llarg del Nil fins a Bugen (Amosis), illa de Sai, al sud de la segona cascada (Amenofis I), illa d’Argo, al sud de la tercera (Tuthmosis I) i, finalment, el districte de Karoy, al sud de la quarta (Tuthmosis III), on fou fundada Napata. Tan gran fou l’èxit de les armes egípcies que, des del regnat de Tuthmosis III fins al final de la dinastia XX, no es produí cap revolta seriosa dels nubis. Al front d’aquest vast territori hi havia el “virrei de Kuš”, que tenia la seu a Aniba. Era ajudat pel lloctinent del Uauat i pel de Kuš, que residia a Amara, i pel comandant de batalló de Kuš, el cap de les tropes.

Al final de la dinastia XX, Egipte perdé Núbia o se'n retirà definitivament a causa, en primer lloc, d’haver-se independitzat el virrei Pinheas (“el nubi”) de la metròpoli. Des d’aleshores fins al regne de Kuš (~750 aC — 350 dC), hom no sap gairebé res de la història de Núbia. Pel que fa a aquest regne de Kuš, constitueix una de les fases més brillants i autòctones d’aquesta regió. La seva desaparició a les mans dels noba o bé del rei Ezana d’Axum donà pas al Període del Grup X o cultura de Ballana (c. 400-600), obra de grups nòmades. Encara que n'han estat descobertes restes entre la primera cascada i la tercera, les més importants es trobaven a Ballana i Qustol (Baixa Núbia), necròpolis, ambdues, d’un regne que prolonga en part les tradicions culturals cuixítiques (enterrament sati, etc.), si bé presenta també alguns elements originals (tombes reials amb una superestructura en forma de túmul, en lloc de piràmides, etc.). A aquesta base cuixítica —Grup X. s’afegiren alguns elements egipcis i grecoromans.

La conversió dels nubis al cristianisme donà pas a la Núbia Cristiana (600-1400), que presenta uns trets propis per causa d’una sèrie d’influències coptes i bizantines sobre la cultura autòctona. Una altra característica del període és la presència d’un nou element ètnic a la zona, els àrabs. Des d’un punt de vista històric, hom hi distingeix tres fases: al començament de la primera (600-750), l’antic territori cuixític es trobava dividit entre tres regnes: Nobatia (de la primera cascada a la tercera), amb seu a Faras; Makuria (de la tercera a la quarta), amb capital al vell Dongola, i Alwa (de la quarta a la sisena), amb seu a Solba. Aspectes igualment importants són els primers intents dels àrabs egipcis d’expandir-se cap a Núbia (641-651) i l’absorció, finalment, de Nobatia per Makuria. D’entre les figures d’aquesta fase destaca el rei Merkurios (697-710 o 730), que aconseguí d’imposar, sembla, el monofisisme entre els nubians. La segona fase (750-1160) és la del floriment del cristianisme a Núbia i la d’una sèrie de progressos en els terrenys cultural, econòmic i, àdhuc, demogràfic. Fou també aleshores que començà a ésser utilitzat de forma sistemàtica en els documents el nubià antic, escrit mitjançant l’alfabet copte i tres signes més. La tercera i darrera fase de la Núbia Cristiana (1160-1400) és el negatiu de l’anterior: pobresa, despoblament i inseguretat a causa dels atacs constants dels àrabs, primer per obra dels aiúbides (1173) i després, sobretot, pels mamelucs, que intervingueren activament en la política nubiana. La presa i la destrucció del vell Dongola (1365) pels musulmans marca el principi de la fi (cap al 1400) de la Núbia Cristiana i de la Núbia pròpiament com a entitat.