El terme és ocupat gairebé totalment per la plana litoral quaternària. La costa presenta un predomini de còdols i sorrals escassos, seguits d’una línia d’aiguamolls i antigues albuferes, avui pràcticament dessecats. L’interior assoleix els primers turons de la serra d’Espadà (coll del Tossal, puntal de Cabres, la Murta). De NW a SE és drenat pels barrancs i les rambles de la Fontfreda, del Tossal, del Torrent, de Serratella, de la Ratlla i de Betxí. El terme envolta el petit municipi de Vilavella. L’agricultura és de vella tradició hortícola, bé que hi havia hagut també un secà força important de vinya, garrofers i oliveres. Actualment tot el pla és ocupat pel regadiu (3 826 ha), una gran part del qual és de tarongers. L’arròs de les marjals litorals ha desaparegut, i al seu lloc hom conrea hortalisses (melons, tomàquets, pebrots, etc). El secà ocupa 94 ha. La propietat és molt fragmentada (2 ha de mitjana), i les terres són treballades íntegrament en règim d’explotació directa. La implantació industrial és recent: hi ha fàbriques de conserves vegetals, d’articles de pell, d’insecticides, de taulellets i de maquinària. El 36% de la població activa es dedica a l’agricultura, el 7% a la indústria i el 42% als serveis. La vila (11 833 h agl [2006], nulers; 13 m alt.) és al centre del terme, vora el barranc de la Fontfreda. L’antic nucli era emmurallat; el recinte era rectangular i de carrers alineats, seguint el model de Castelló; l’església i la plaça major ocupen el centre. L’eixample es dirigeix, vers l’E, cap a l’estació del ferrocarril de Barcelona a València i, vers l’W, un altre eixample més modest és ocupat en part per habitatges de reconstrucció oficial de la postguerra. La plaça ha estat reconstruïda amb poc encert. L’església parroquial (Sant Bartomeu) conserva un calze del s. XVI i una veracreu del 1714; la imatge gòtica de la Mare de Déu de la Misericòrdia, antiga patrona de la vila, és al Museu Diocesà de Sogorb. Hi ha també el santuari de la Mare de Déu de la Soledat, patrona de la vila, i les esglésies dels dos antics convents de frares (1675; suprimits el 1835) i monges carmelitanes, de Sant Blai i de la Sang. Hom ha trobat testimoniatges de poblament romà (inscripcions i restes d’una vil·la prop del barranc de la Fontfreda). L’actual terme de Nules correspon al de l’antic castell islàmic de la Vilavella (actualment el terme estricte de Vilavella és envoltat totalment pel de Nules), que Jaume I conquerí el 1238. El 1251 el rei vengué el castell i el terme a Guillem de Montcada, i el 1316 passà per compra a Gilabert de Centelles. Al començament del s. XIV la població fou traslladada al pla (Vilavella restà com a nucli morisc), i el 1343 Pere III concedí carregador a la platja del terme del castell de Nules. El 1355, després d’un plet jurisdiccional amb els Centelles, Pere III confirmà l’ús de l’aigua del Millars atorgada per Jaume I, amb la qual cosa es desenvoluparen els regadius. El 1380 el mateix Pere concedí la celebració d’un dia de mercat setmanal i una fira anual (octubre). Fou centre de la baronia i del marquesat de Nules (el 1582 Nules aconseguí de tornar a la jurisdicció reial, però el 1614 els Centelles la recuperaren). Durant les Germanies fou quarter general de l’exèrcit reial. El 1706, després de l’incendi i la matança de Vila-real, es lliurà a les tropes borbòniques. Durant la guerra civil de 1936-39 restà en la línia de front el darrer any (1938-39) i fou greument afectada. El terme comprèn, a més, la vila de Mascarell, el raval i la colònia d’estiu de la platja o del Grau de Nules, la caseria de Benicató i les partides de Pinet i de la Goleta.