Núria Espert i Romero

(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 11 de juny de 1935)

Núria Espert i Romero

© David Ruano/TNC

Actriu.

Teatre

Filla d’obrers, debutà al teatre a vuit anys encarnant la Nuri de Terra baixa de Guimerà. El 1947 començà a estudiar dansa a l’Institut del Teatre de Barcelona, estudis que abandonà per participar en l’elenc infantil del Teatre Romea i per fer recitals a la ràdio, i el 1950 passà a la companyia adulta del Romea. El 1954 la seva Medea, d’Eurípides, al Teatre Grec de Montjuïc, on conegué l’actor i director Armand Moreno, amb qui es casà el 1955, fou l’inici d’una carrera teatral brillant, marcada per la innovació, l’experimentació i el seu personal estil interpretatiu, tant en català com en castellà, centrada habitualment en personatges tràgics. L’any 1959 fundà la seva pròpia companyia, amb la qual interpretà les obres més importants del repertori clàssic teatral.

Ha treballat amb directors com Lluís Pasqual, Mario Gas, Víctor García o Jorge Lavelli, i ha interpretat obres d’un gran nombre d’autors: Gigi, de Colette, que la consagrà a Madrid (1959); La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht (1966), dirigida per Ricard Salvat; les versions castellanes de Les bonnes, de Jean Genet (1960), de Huis clos i La putain respectuese, de Sartre (1969) i de Desire Under the Elms, d’Eugene O’Neill; Yerma (1972), de Federico García Lorca; Divinas palabras (1976), de Ramón María del Valle-Inclán; Una altra Fedra, si us plau (1978), de Salvador Espriu, amb la qual guanyà el premi Margarida Xirgu; Fedra (1979); Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores (1981), de García Lorca; La tempesta (1982), de William Shakespeare; Salomé (1984) d’Oscar Wilde, etc.

Durant els anys 1979-81 fou la responsable, amb José Luis Gómez i Ramón Tamayo, del Centro Dramático Nacional.

Els anys vuitanta inicià una carrera de projecció internacional com a directora amb el muntatge de l’obra La casa de Bernarda Alba, amb Glenda Jackson i Joan Plowright, guardonada amb l’Evening Standard Drama Award del 1986, que continuà amb Medea (1992), protagonitzada per Irini Papàs; Contradanza, amb Tamasaburo Bando (1993), i Quién teme a Virginia Woolf? (2000), d’Edward Albee (amb Adolfo Marsillach). 

Els anys noranta retornà a la interpretació, amb obres com Maquillatge, de Hisashi Inoue, dirigida per K. Kimura (1990); El cerco de Leningrado (1994), de Josep Sanchis Sinisterra; La gavina (1997), d’Anton Čekhov; La oscura raíz, sobre textos de García Lorca (1997, direcció de Lluís Pasqual, premi Butaca); Master Class, de Terrence McNally (1998, dirigida per Mario Gas); Medea (2001, dirigida per M. Cacoyannis); La brisa de la vida (2004, a les ordres de Lluís Pasqual); La Celestina (2004, dirigida per Robert Lepage), de Fernando Rojas, en el paper de Celestina, i La casa de Bernarda Alba (2009) i El rei Lear (2015, premi Butaca), dirigides per Lluís Pasqual, entre altres obres.

Cinema

El 1954 començà a fer breus aparicions al cinema —Escuela de periodismo (1956, J. Pascual), La tirana (1958, J. de Orduña), A las cinco de la tarde (1960, J.A. Bardem)—, i Iquino li donà el seu primer paper protagonista a Trigo limpio (1962). Llavors intentà traslladar al cinema el seu estil eminentment teatral en films com Maria Rosa (1965, A. Moreno), versió cinematogràfica de l’obra d’Àngel Guimerà, amb producció pròpia i un dels primers films parlats en català del franquisme; El certificado (1968) i Laia (1970), ambdós de Vicenç Lluch; Después del diluvio (1968, Jacinto Esteva); Triángulo (1972, R. Moreno Alba), i La ciutat cremada (1975-76), d’Antoni Ribas. Ha participat també en obres experimentals com Biotaxia (1967, José María Nunes); Viva la muerte (1970-71, Fernando Arrabal; estrenat a Espanya el 1980); Madame Prometea (1972, Yves de Loriot; rodat als EUA) i El hijo de María (1971, J. Esteva). Ventura Pons li proporcionà la seva millor oportunitat amb el film Actrius (1996), pel qual obtingué un premi Butaca, i, del mateix director, Barcelona (un mapa) (2007). Esporàdicament ha fet doblatge, ha posat la veu a Carmen de Lirio a La pecadora (1954, Ignasi F. Iquino), i ha fet de narradora a L’edat de la innocència (1993, The Age of Innocence, Martin Scorsese).

A la televisió ha protagonitzat obres dramàtiques com ara Salomé (Wilde), dins l’espai Lletres catalanes, per la qual obtingué un premi Fotogramas de Plata el 1978; La dama de les camèlies (Dumas); El rey y la reina (Sender), i Lorca, muerte de un poeta, amb direcció de Juan Antonio Bardem.

Música

Durant els anys vuitanta s’inicià en el món de l’òpera amb la direcció, el 1986, de Madama Butterfly. L’èxit d’aquesta experiència la dugué a acceptar la direcció d’altres produccions operístiques, com ara Rigoletto (1988), La TraviataCarmen (1991), Elektra (Òpera de Frankfurt, 1994), i, finalment, Turandot, producció amb la qual tornà a obrir les portes el Gran Teatre del Liceu (1999). El 2004 dirigí Tosca, de Giacomo Puccini, al Teatro Real de Madrid. Entre altres teatres del món, aquestes òperes s’han presentat a coliseus lírics com el Covent Garden de Londres, el Royal Theatre de Glasgow i el Théâtre de la Monnaie de Brussel·les. 

Com a cantant, ha enregistrat, entre d’altres, el disc Cançons del ghetto.

Guardons

Ha publicat unes memòries amb la col·laboració del periodista Marcos Ordóñez, De aire i fuego. Memorias (2002).

Entre altres premis i distincions, ha rebut la Creu de Sant Jordi (1983), la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts del Ministeri de Cultura espanyol (1983), el Premio Nacional de teatre (1984), el premi del Festival de Teatre de Mèrida (2000), el premi internacional Terenci Moix de les arts escèniques (2005), la Medalla d’Or del Liceu de Barcelona en la categoria de direcció escènica (2010), el Premi Nacional de Cultura del CoNCA de teatre (2015), el Princesa de Asturias de les arts (2016) i el Premi Europa de Teatre (2018), guardó reconegut des del 2002 pel Parlament Europeu i el Consell Europeu. L’any 2022 li fou concedit el Guardó Pau Casals.

Bibliografia

Basualdo, A.: Núria Espert, hija crítica de Barcelona, "Destino", núm. 2001, 1976, p. 26-33.

Clivillé, A.: Núria Espert entrevistada, "Cultura", núm. 69, 1995, p. 10-16.

Ordóñez, M.: De aire y fuego. Memorias. Aguilar, SA de Ediciones, Madrid 2002.

Regàs, X.: "Cómo descubrimos a Núria Espert", Aquel tiempo perdido. Ed. Plancton, Barcelona 1973, p. 45-49.

Soler Serrano, J.: "Núria Espert", Mis personajes favoritos de "A fondo". Tele/Radio, Madrid s.a., p. 625-632.

Sotorra, A.: Núria Espert, "Avui diumenge", 11.06.1995, p. 15-19.

Tugues, P.: Núria Espert, "Avui diumenge", 12.09.2004, p. 6-11