De trajectòria breu, però intensa, des de ben jove, participà de manera molt activa en els cercles artístics d’avantguarda de la Barcelona dels anys quaranta i cinquanta, especialment en les activitats organitzades pel Cercle Literari, el Cercle Maillol i l’Institut Francès. Es formà, a finals dels anys quaranta, al costat de Ramon Calsina. Poc després de casar-se amb l’escriptor Jordi Sarsanedas l’any 1947, viatjà a Glasgow entre el 1948 i el 1950, on residí, amb anades i vingudes, durant dos anys. Tanmateix, no deixà de banda la vida cultural catalana, tal com ho testimonia la seva participació en diverses edicions dels Salons d’Octubre, on exposà per primera vegada la seva obra el 1948.
Durant aquests anys la seva obra es caracteritza per una gran simplicitat de recursos i una admiració evident per l’art medieval. Aquesta influència es fa palesa en bona part de la seva obra, però arribà al seu zenit en l’exposició que organitzà a Els Blaus de Sarrià l’any 1954, on exposà obres de temàtica hagiogràfica i estil medievalitzant. Malgrat que podem trobar afinitats amb la pintura gòtica —sobretot amb els vitralls—, la seva predilecció fou l’art romànic, del qual admirava la simplicitat i la força expressiva. En aquest sentit, la seva obra es caracteritza per un dibuix ferm de traç marcat i definit i una paleta cromàtica de tonalitats vives i tons pujats. Aquest interès pel primitivisme medieval dialoga directament amb el primitivisme de les primeres avantguardes i, sobretot, amb el cubisme. Algunes obres, com Figura (1948) o Recueillement (1949), són una bona mostra d’aquesta assimilació i diàleg de tradició i avantguarda. No podem oblidar, tampoc, la influència de Georges Rouault, del qual adopta un cert expressionisme. Conreà el gènere del retrat amb certa freqüència i deixà obres d’interès, com el retrat de l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, de l’advocat i crític d’art Enric Jardí o bé diversos retrats de Jordi Sarsanedas.
Al final de la dècada de 1950 deixà la pintura durant una llarga etapa per tornar a agafar els pinzells anys més tard, a partir dels anys setanta, amb una pintura renovada amb ambients i figures molt més festives, però encara fidel a les influències primitives, però amb un marcat accent cromàtic.