El llatí la prengué de l’alfabet grec a través dels itàlics. La O romana és un cercle format per dos trets arcuats que es toquen pels extrems. Era traçada en dos temps, començats per dalt, bé que, a causa de la velocitat, les formes cursives i les derivades posteriors consten sovint d’un sol traç circular tancat per sobre. De vegades els nexes amb les lletres anterior i posterior apareixen com uns segments superiors que li donen l’aspecte d’unes banyes. El doble traç, però, es manté durant tota l’edat mitjana; de vegades el segon semicercle esdevé una línia diagonal recta i fins i tot còncava o sinuosa. Les formes gòtiques cal·ligràfiques presenten sovint un aspecte hexagonal, per retornar al cercle gairebé perfecte, sovint ovalat, en l’escriptura humanística. La lletra o és emprada com a grafia de quatre realitats fonològiques en el domini català: el fonema |ó|, com a vora [bóre], dona [dóne], giravolt [žireból]; el fonema |ọ|, com a bessó [besó], ombra [ómbre], dóna [dóne]; l’arxifonema |u|, en català oriental, com a resultat de la neutralització de |ǫ|, |ọ| i |u| en posició àtona, com a comitè [kumité], donar [duná], voler [bulé]; i el fonema central |o|, en rossellonès, per coalescència dels trets d’obertura i tancament. En certes condicions d’atonicitat davant |u| semivocàlica, sol dissimilar-se en una realització [e]: plourà [pleurá]. Des del punt de vista articulatori, [ǫ] és una vocal semioberta, velar, labialitzada, i [ọ], una vocal semitancada, velar, labialitzada. La diferència bàsica que les separa està en l’elevació de la llengua i en el grau d’arrodoniment labial —menys en [ǫ], més en [ọ]—; [ǫ], d’altra banda, és més central que no pas [ọ]. Espectrogràficament, els formants de [ǫ] oscil·len, per al primer formant, entre els 324 i els 445 cicles per segon, i per al segon, entre 729 i 1.002; i els de [ọ], per al primer formant, entre 360 i 362 cicles per segon, i per al segon, entre 605 i 810. Llur entitat fonològica els defineix com a vocals, no difuses i greus, |ǫ| essent fluixa i [ọ] no fluixa o tensa.
El fonema /ǫ/ del català actual prové fonamentalment del fonema /ǫ/ del llatí vulgar (corresponent al clàssic ŏ): bou < bŏve, sort < sŏrte; però també el diftong au del llatí clàssic, o un au procedent d’una ocasional vocalització de l en el grup al + consonant, han originat /ǫ/ en català: poc < paucu, sot < saltu, bé que en mots savis s’ha mantingut l'au originari (causa ha donat el resultat vulgar cosa, enfront del cultisme causa). El fonema /ọ/, en canvi, prové bàsicament del llatí vulgar /ọ/ (corresponent a ō, ǔ del llatí clàssic): nebot < nepōte, boca < bǔcca; però també pot procedir d’una ǒ del llatí clàssic si forma part d’una síl·laba travada per m: conta < cǒmp(u)tat, o, en algun cas més o menys esporàdic, per n: mont < mǒnte (no obstant això, el resultat normal en aquest cas és /ǫ/: font < fǒnte). Cal no oblidar que, a causa de diverses motivacions (influència d’un element palatal, contacte amb certes consonants o grups consonàntics, analogies, etc.), un bon nombre de mots que en llur origen llatí tenen ǒ, ō o ǔ, no presenten el resultat /ǫ/ o /ọ/, sinó el grau més tancat /u/: fulla < fǒlia, cua < cōda, lluita < lǔcta.