L’arrel de l’obediència, en sentit religiós, és l’exigència que tota creatura accepti la paraula i la voluntat de Déu, com a bé suprem i sentit darrer de l’existència, expressada en l’anomenada llei natural o en l’Escriptura, o bé mitjançant els intèrprets oficials d’aquesta voluntat (autoritat legítima, jerarquia eclesiàstica, superiors religiosos, etc). Subratllada com a virtut fonamental cristiana (hom parla d'obediència de la fe), l’obediència ha estat, des de l’inici de l’Església, feta objecte de vot específic dels religiosos —inicialment àdhuc com a vot únic—. Exigida després a la clerecia, el dret canònic en fa objecte d’una promesa (jurament d’obediència) que els bisbes fan al papa i els sacerdots al bisbe al moment de l’ordenació.
f
Religió
Cristianisme