En la majoria de casos (95%), l’obesitat infantil té una causa exògena, determinada pel desequilibri entre la ingesta i la despesa calòrica. No existeix un consens internacional de definició estandarditzada d’obesitat infantil, com tampoc uns punts únics de tall que defineixin les categories de normopès, per la qual cosa els professionals utilitzen corbes i taules de referència vàlides i útils al seu entorn.
Per tal de poder establir comparacions internacionals, es recomana utilitzar les taules de l’Organització Mundial de la Salut, encara que a l’Estat espanyol, se solen utilitzar les taules de la Fundació Faustino Orbegozo, elaborades el 1988. Aquestes utilitzen l’Índex de Massa Corporal (IMC) com a paràmetre per determinar els punts de tall de sobrepès (IMC ≥ percentil 90 i obesitat (IMC ≥ percentil 97 per a la corresponent edat i sexe).
S’ha constatat que existeix una relació entre la presència d’un IMC elevat en la infància i unes majors concentracions de colesterol total, colesterol LDL i triglicèrids, així com concentracions més baixes de colesterol HDL. Així mateix, s’ha referit una major incidència de trastorns endocrins en infants i adolescents (hiperinsulinisme, major resistència a la insulina, intolerància a la glucosa, diabetis tipus 2 i irregularitat menstrual), i també psicològics (depressió, baixa autoestima, etc.). Un major IMC durant la infància guarda relació amb una major incidència de malaltia isquèmica coronària en l’edat adulta.
En adolescents, l’obesitat s’ha associat a més risc de mortalitat per totes les causes i de mortalitat específica per determinades malalties en homes adults. Segons l’estudi ALADINO, realitzat el 2011 per l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, la prevalença d’excés de pes de la població infantil espanyola (6-10 anys) és del 45,2%, repartit en el 26,1% de sobrepès i el 19,1% d’obesitat.