ocasionalisme

ocasionalismo (es), occasionalism (en)

m

Filosofia

Doctrina filosòfica del segle XVII, d’arrel cartesiana, que cerca de resoldre el problema de la relació entre la substància pensant i l’extensa, tot postulant la intervenció de Déu per produir un moviment en el cos o en l’ànima cada vegada que en aquell o en aquesta se’n produeix un altre de corresponent.

Més radical que la doctrina de l'harmonia preestablerta, l’ocasionalisme estrictament dit (N.Malebranche, A.Geulincx, G.de Courdenoy, J.Clauberg i, en una certa manera, L.de la Forge) s’emparenta no sols amb Hume i els seus precursors (Algatzell i Nicolau d’Autrecourt), en tant que oposats a la noció de causa, ans també, en relació amb el problema de l’acte moral, amb doctrines com la de la sygkatáthesis de l’estoïcisme (l’home ha d’acceptar el destí), la del consentiment (qasb) d’al-As’arī (l’home té la capacitat de fer seu, amb joia i resignació o sense l’una i l’altra, allò que resta determinat per Al·là) i, sobretot, la de Ricard de Sant Víctor sobre la llibertat (entesa, aquesta, com a possibilitat no pas de fer el bé o el mal, sinó de consentir o no a l’un o a l’altre); d’altra banda, no és purament casual, bé que no hi hagi cap relació directa entre ambdós fenòmens, que l’ocasionalisme i les disputes filosoficoteològiques sobre la gràcia i la predestinació (controvèrsies de auxilis i problema del concurs diví) siguin contemporanis.