El terme “occident” és ambigu, i històricament el significat s’ha modificat des d’un sentit inicialment religiós fins a passar a designar un conjunt de trets culturals, jurídics i fins i tot polítics molt menys circumscrits geogràficament. Com a expressió té l’origen en la designació d’una de les dues parts en què fou dividit l’imperi Romà (imperi Romà d’Occident) a partir de la mort de Teodosi (395) fins a la deposició de Ròmul August. Amb les constants dissensions entre Roma i Constantinoble, que s’acumularen fins a la ruptura de fet entre ambdues esglésies (segle IV al XV), s’accentuà l’ús del terme aplicat a l’Església romana (Església d’Occident), per oposar-la a l’Església d’Orient. Des del segle XIV fins a la segona meitat del segle XIX hom aplegà dins el genèric “occident” el complex d’estats europeus units per la fe cristiana i que idealment i religiosament (si no sempre políticament) s’oposaven al domini turc. A més d’aquestes tendències, al final d’aquest període, els canvis en els fonaments polítics i econòmics d’una part d’aquest territori, llargament madurats, molt especialment l’aparició del capitalisme, les formes de govern representatiu i el gran desenvolupament de la ciència i la tècnica, amb les quals aquests països realitzaren una expansió mundial sense precedents, contribuïren a donar al terme “occident” el seu sentit més actual, deslligant-lo progressivament de connotacions religioses. Dins mateix dels límits convencionals d’occident, tingué lloc una pugna entre les noves tendències i les antigues. Com a resultat, alguns territoris com ara els de la monarquia hispànica, a desgrat d’haver estat una gran potència, restaren clarament ressagats, mentre que altres, el cas més paradigmàtic dels quals és la Gran Bretanya, iniciaren el camí vers l’hegemonia mundial amb la industrialització i el colonialisme. A la perifèria d’occident, a Rússia les tensions recurrents entre les necessitats de modernització i el sistema autocràtic imposat des del segle XIV s’agreujaren progressivament malgrat els successius intents reformadors de Pere el Gran o Alexandre II i desembocaren en la revolució del 1917, bé que la contraposició es mantingué amb l’enfrontament dels corrents bolxevics en contra dels menxevics (que representaven la direcció occidentalista) i el triomf dels primers. Tensions semblants es desenvoluparen a l’interior de l’imperi Otomà, amb el seu ensorrament i la fundació subsegüent d’un estat laic el 1920 com a corol·lari. Al llarg del segle XX l’occidentalització ha impregnat totes les societats, bé que sovint de manera fragmentària i contradictòria, i s’ha produït l’ascens dels EUA com a gran potència i principal dipositària dels trets que més comunament hi són associats (capitalisme, democràcia parlamentària, laïcisme, cientisme i llibertats individuals). Durant la guerra freda el terme designà sobretot aquells estats (bloc occidental) capitalistes, amb un sistema de democràcia parlamentària i, sovint, membres de l’OTAN, per oposició als estats comunistes encapçalats per l’URSS i adscrits al Pacte de Varsòvia. La desaparició del comunisme com a sistema econòmic i polític a la darrera dècada del segle XX introduí nous matisos en el concepte d’occident, a partir principalment de l’auge de l’islam com a ideologia politicoreligiosa, però també de l’ascens a la condició de gran potència de la Xina, estat que combina una economia de mercat amb un sistema polític autoritari. En aquest context, hom ha arribat a parlar fins i tot de xoc de civilitzacions, expressió amb la qual es vol indicar la incompatibilitat essencial dels valors occidentals amb els d’altres societats i, doncs, la seva col·lisió inevitable, afirmacions que han aixecat nombroses polèmiques.
m
Geografia
Història
Política