El territori fou habitat des d’època prehistòrica, poblament testimoniat per importants jaciments (Las Caus, Las Combarèlas, Las Eisiás de Taiac, la Font de Gaume, Mas d'Azil, etc). En època històrica hi habitaren lígurs, ibers i diversos pobles celtes, d’entre els quals destacaren els gals. La identitat occitana, però, cal cercar-la sobretot en la romanització de la Gàl·lia (s. II aC-II dC), cabdal per a la formació de l'occità. Al s. V, la creació d’un estat visigòtic al SW accentuà la diferència entre les dues meitats de l’antiga Gàl·lia la franca i la provençal i enfortí novament la comunitat de cultura entre la Narbonesa i la Tarraconense. Tot i la puixança cultural occitana durant l’edat mitjana, la pressió francesa fou exercida sense oposició després de la batalla de Muret, que significà la fi de les ambicions catalanes a Occitània. Des del s. XIII, la monarquia francesa anà incorporant els territoris del País d’Oc i inicià l’assimilació lingüística i cultural dels occitans, que es reforçà després de la Revolució. Al s. XX, i correlativament al greu retrocés de la llengua, el sentiment d’identitat occitana restà confinat a nuclis resistents que troben tota mena d’obstacles per part de l’Estat francès.
f
m
Història