En la consideració dels occitanismes del català, cal distingir entre els manlleus de la llengua literària antiga i els dels parlars contigus al domini occità, com és el rossellonès. Als darrers pertanyen: alavès ‘llavors’, canilla 'eruga’, codena 'cotna’, grasilles 'graelles’, let 'lleig’, lluset 'llampec’, etc. Alguns d’aquests casos són moderns; d’altres, com feda 'ovella’, es remunten a l’edat mitjana. Alguna vegada la proximitat geogràfica deu haver permès de conservar un ètim abandonat per la llengua comuna, com és el cas del rossellonès verm 'cuc’, que es manté gràcies a una isoglossa occitana. Els occitanismes antics són força abundants en la literatura medieval, a causa de la diglòssia que caracteritza les lletres catalanes des del començament fins al segle XV, la qual consisteix a escriure la poesia en occità, o si més no en un català aprovençalat, tot reservant l’expressió autòctona per a la prosa. Qualsevol poeta anterior a Ausiàs Marc fa servir en els seus versos aquests elements forasters (altrejar ‘atorgar’, aips 'qualitats’, isnelh 'gentil’, ‘graciós’); se'n troben també, en un grau més reduït, en la narració, especialment en la terminologia de l’esfera cortesana i amorosa: baudor ‘alegria’, depènyer 'pintar’, eixarnit 'ben plantat’, lausor 'llaor’, ‘elogi’, etc. En altres camps semàntics són ben escadussers: neira 'puça’, esclau 'petjada’, ‘rastre’, mermar 'minvar’, i cap no ha sobreviscut. Hi ha, per contra, alguns mots ben arrelats en el vocabulari, que hom suposa occitanismes, però llur procedència no ha estat encara establerta amb tota seguretat: beltat o beutat, empatxar, faisó. Els filòlegs centreeuropeus han exagerat atribuint a influència transpirinenca molts lexemes del català; gairebé sempre aquests resulten ésser conseqüència de la isoglossa que recobreix els dos dominis lingüístics veïns.
m
Lingüística i sociolingüística