L’octava clàssica de la poesia culta catalana antiga —l’estrofa que hi fou més usada— constava de dues semiestrofes de disposició croada o encadenada. De llur alternança i partint de l’ús de quatre rimes, hom obtenia quatre tipus bàsics: l’estrofa creu croada (ABBA CDDA), la cadenoencadenada (ABAB CDCD), la creu encadenada (ABBA CDCD) i la cadenocroada (ABAB CDDC). Cal afegir-hi uns altres dos tipus, caracteritzats per la presència de dos apariats, o caudats, a la segona semiestrofa: l’estrofa creu caudada (ABBA CCDD) i la cadenocaudada (ABAB CCDD). Tots aquests tipus es basen en la combinació de quatre rimes (la més usada), però existia també la de tres rimes (més rara). El metre corrent era el de 4 + 6 síl·labes, però hi ha testimonis d’heptasíl·labs. De procedència occitana trobadoresca, l’octava clàssica de metre llarg era adequada per a la poesia de to elevat, sobretot de tema amorós. Una altra forma d’octava antiga era la constituïda per versos de 5 + 5 síl·labes i per tres rimes, una de les quals enllaçant els versos 4 i 5 de l’estrofa: és la solemne, i pesada, copla de arte mayor o de Juan de Mena; al marge del seu origen primer, potser per mitjà dels valencians entrà en la poesia catalana: ja la usà, bé que esporàdicament, Ausiàs Marc. Al Renaixement, Joan Boscà, sota el model de Bembo, introdueix l’octava rima o octava reial, d’origen italià; uns quants anys després començà a ésser conreada pels poetes catalans. La seva forma és ABABABCC, amb versos decasíl·labs; avinent per a la poesia elevada i noble, s’usà en poemes èpics i lírics d’alè. Hi ha encara altres tipus d’octava, de formes més primitives i poc fixades.
f
Literatura