L’estructura de l’ocupació determina la part de la població activa utilitzada en els diversos sectors d’activitat econòmica, així com la seva composició qualitativa. El nivell d’ocupació fixa el grau d’absorció dels factors i en especial del factor treball en el conjunt de les activitats productives. Segons el model neoclàssic, el nivell d’ocupació és determinat per la intersecció de les corbes d’oferta i demanda de treball, que depenen alhora del salari real. Un excés de l’oferta de treball respecte a la demanda desencadena un procés d’ajust tendent a una disminució del salari real. La nova situació d’equilibri obtinguda compleix les condicions de plena ocupació, entesa com la situació en la qual tot individu disposat a treballar al nivell de salaris vigent ho pot aconseguir. Aquesta concepció optimista s’oposa a la visió marxista, segons la qual el capitalisme manté en permanència un cert volum de mà d’obra desocupada (exèrcit industrial de reserva) per fer pressió sobre els salaris i reduir la combativitat de la classe obrera. De fet, les crisis successives sofertes pel capitalisme, en particular en la gran depressió del 1929, palesaren l’existència de situacions durables de subocupació que podien arribar a ésser explosives i amenaçar l’ordre social existent. Keynes les interpretà com el resultat de les transformacions estructurals del capitalisme, que feien irrealista el supòsit d’una baixa dels salaris reals. Definí la plena ocupació com aquell nivell a partir del qual l’oferta de factors deixa d’ésser elàstica i tot increment de la producció tendeix a provocar un augment dels preus a través del mecanisme clàssic d’inflació de demanda. En absència d’un mecanisme automàtic de restabliment de l’equilibri econòmic, la plena ocupació dels factors s’havia d’aconseguir per un desplaçament de la corba d’oferta de treball mitjançant uns estímuls a la inversió privada i l’acció deliberadament expansiva del sector públic. El fet d’haver posat en pràctica aquestes recomanacions explica en part l’absència de crisis importants en el capitalisme de la postguerra fins el 1970. La crisi capitalista dels anys 70, caracteritzada pel manteniment simultani d’un alt nivell de desocupació i d’un fort ritme d’inflació, ha posat en qüestió l’anàlisi i les polítiques d’inspiració keynesiana i situa una altra vegada el problema de l’ocupació al primer terme de les preocupacions de la teoria i de la política econòmiques.
f
Economia