La reforma litúrgica del concili II del Vaticà li donà el nom de litúrgia de les hores. Les dues hores de tradició més antiga i universal són les del matí i del vespre. S'hi afegí una pregària nocturna (les vigílies) i altres hores diürnes (tèrcia, sexta i nona). El monaquisme amplià la sèrie amb les hores de prima i completes. Els documents dels dos primers segles del Cristianisme reflecteixen la praxi d’una oració col·lectiva, que no era, però, ni quotidiana ni plenament institucionalitzada. Els autors del s. III (Climent d’Alexandria, Tertul·lià, Hipòlit, Orígenes, Cebrià) en parlen ja com d’un horari quotidià, referint-se alhora a moments de pregària privada i a sinaxis de la comunitat cristiana (clerecia i fidels). A partir del s. IV les dues hores principals del vespre i del matí són considerades com una substitució dels dos holocausts perpetus del temple de Jerusalem (Ex 29, 38-46). El monaquisme prengué l’horari i els esquemes fonamentals de l’ofici diví de les esglésies; l’adaptà al propi ambient i a les pròpies exigències, ampliant considerablement l’espai dedicat a la salmòdia i a la lectura de la Bíblia i dels autors cristians. Per als monjos, l’ofici diví no representava sols una font d’espiritualitat, sinó també tot un programa d’ascesi i de formació intel·lectual. Per això no hi hagué legislador monàstic que no organitzés dins la pròpia regla l’ofici diví dels seus monjos. Durant els s. V-VII, tant a Orient com a Itàlia, les Gàl·lies i la península Ibèrica, l’organització eclesiàstica de l’ofici i els usos monàstics s’influïren recíprocament. Al principi, l’ofici eclesiàstic era més breu, però també més ric d’elements i més elaborat que el monàstic. La regla de sant Benet ordena un ofici bastant eclèctic; es fonamenta en tradicions monàstiques anteriors, però incorpora al mateix temps elements que provenen de l’ofici basilical romà, del de la catedral de Milà (els himnes) i del bizantí, que se celebrava també al sud d’Itàlia. L’ofici benedictí havia de pesar molt en la constitució definitiva de l’ofici romà; aquest influx s’exercí sobretot durant el període carolingi, quan els monestirs assumiren l’hegemonia de l’organització de la litúrgia en la major part de l’Europa medieval. D’una manera semblant, el dels monjos basilians influí en el bizantí i el dels pacomians en el del ritu copte. Cada església local organitzava, segons el grau de creativitat autòctona que posseïa, el propi ofici diví. Contribuïren a l’estructuració de l’ofici de l’antic ritu hispànic els concilis de la Tarraconense i de la Narbonesa: Agde (506), Tarragona (516), Girona (517), Barcelona (540), Narbona (589). En l’àmbit de l’antic ritu hispànic la distinció entre ofici catedral i monàstic fou molt més neta que en altres llocs. Antigament per a la celebració de l’ofici calia recórrer a diversos llibres: saltiri, leccionari, antifonari, responsorial, himnari. El Breviari Romà recollí en un sol llibre tots els elements de l’ofici. Intervingueren en la revisió del Breviari Innocenci III (1215), Pius V (1568) i Pius X (1911). L’intent d’una revisió més dràstica del cardenal Quiñónez (1535), malgrat l’èxit obtingut, fou suprimit amb l’edició tradicional de Pius V. Alguns dels principis del Breviari de Quiñónez han estat aplicats en la reforma de Pau VI (1971).
m
Cristianisme