Al principi fou un comtat que depengué del ducat de Saxònia fins que se n'alliberà i els descendents del comte Elimar es convertiren en prínceps de l’Imperi (1180). Un d’aquests, Cristià VIII, fou elegit rei de Dinamarca (1448) i, després, de Noruega (1450) i de Suècia (1457) i passà a ésser duc de Slesvig i comte de Holstein el 1460. El 1454 havia cedit Oldenburg al seu germà Gerard (1430-1500), el descendent del qual, Antoni I (1526-73), s’adherí a la Reforma i, gràcies a una política d’estricta neutralitat, preservà els seus dominis i els permeté de desenvolupar-se econòmicament. Mort sense descendència, el rei de Dinamarca i el duc de Holstein-Göttorp heretaren conjuntament el ducat, que el 1676 passà a un únic hereu (Cristià V de Dinamarca). Cristià VII el cedí a Pau de Holstein-Göttorp, gran duc de Rússia, a canvi dels seus drets sobre Slesvig i Holstein (1773). Transmès al seu cosí Frederic August, bisbe de Lübeck, el 1803, el transformà en principat hereditari. Napoleó I se'n possessionà (1810). Restaurat després de la seva derrota a Dresden (1813), aquest domini es transformà en gran ducat. Formà part de la Confederació d’Alemanya del Nord (1866) i s’integrà dins l’Imperi Alemany (1871). El 1918 es convertí en un land de la República de Weimar. Actualment forma part de la Baixa Saxònia.