Oliana

Vista general d’Oliana

© Fototeca.cat

Municipi de l’Alt Urgell.

Situació i presentació

És situat a la part meridional de la comarca, confrontant amb el Solsonès pel sector de llevant. Allargassat a la riba esquerra del Segre, limita a ponent amb Peramola, al N amb Coll de Nargó, a llevant amb Odèn (Solsonès) i al S amb les terres de Bassella. El municipi comprèn, a més de la vila, les caseries de les Anoves i del Castell d’Oliana, els barris de la Colònia i de Sant Sebastià i la urbanització del Clot de la Guineu.

El municipi s’estén des del grau d’Oliana, a tramuntana, fins vora el turó de lo Pauet, de la serra d’Oliana. El grau d’Oliana és format pel congost dels Espluvins (on hi hagué l’hostal dels Espluvins, endut per una riuada el 1896) i el pas de la Garanta, oberts pel Segre en travessar les serres de Turp i d’Aubenç. Aquest congost constitueix un límit notable entre l’Alt Urgell estricte, prepirinenc, i el Segre Mitjà (anomenat antigament l’Urgell Mitjà), que comença amb la ribera d’Oliana i amb la de Peramola, dins la Depressió Central.

El territori és accidentat a tramuntana per la serra de Turp (lo Coscoller, Roca Alta i lo Cogulló —1.620 m—), de calcàries cretàcies. Més estret, el sector central del terme és accidentat per alguns serrats mesozoics: tossal de la Creu (978 m) i serra de les Canals (830 m al roc de les Tres Creus, punt més elevat del sector occidental de l’esmentada serra), amb el roc del Castell (520 m) i el Portell. La serra d’Oliana, a migdia i amb la mateixa inclinació NE-SW de la de Turp, és un plegament subpirinenc. Hi trobem los Tambors de Rof (971 m), les Fonts, la Perera, el Corb (563 m) i lo Pauet (632 m). La serra és travessada per diversos colls, solcats per vells camins: el coll del Barrer, al N; el coll del Lloer, sobre la font de la Salut, i el coll de les Guixeres.

El Segre, que abans corria molt acongostat pel sector prepirinenc, avui és engrossit per les aigües embassades del pantà d’Oliana, la resclosa del qual fou acabada el 1956; és situada aigua amunt del Castell d’Oliana, on el riu, després de recórrer des de Coll de Nargó uns 12 km acongostat, aportava un cabal mitjà de 30 m3⁄s. Bé que el projecte de construcció del pantà data del 1935, les obres no s’iniciaren fins el 1946 i, encara, foren paralitzades l’any següent a causa de la modificació de la resclosa projectada. Per l’agost del 1948 es reprengueren les obres, retardades per un fort aiguat el 1953, que inundà la construcció i els seus annexos. Fou inaugurat oficialment el 30 de juny de 1959. La seva principal finalitat és la de regular l’aigua del canal d’Urgell i la producció elèctrica. El salt té una potència instal·lada de 37.800 kVA i produeix, en anys normals, 100 milions de kWh. El pantà arriba més amunt de Coll de Nargó. La seva capacitat ha estat estimada en 101,1 hm3.

El pantà de Rialb, projectat i aprovat el 1983, i que el 1999 va començar a omplir-se, arriba gairebé a enllaçar amb el pantà d’Oliana, i nega part de l’antiga horta d’aquest municipi.

De les serres situades a llevant del Segre davallen una sèrie de cursos que vessen tots ells al Segre per l’esquerra. Entre d’altres hom destaca el riu de Sant Joan, format en capçalera pel barranc de Turp i el torrent de les Lloberes, el riu de la Móra, que desguassa al S del cap dels Obacs, les rases de la Valldan i de l’Arç, que duen les aigües a la ribera de Reixà, la qual desguassa al Segre al N de la vila, i la riera d’Altés.

Amb un subsol ric d’aigües i diverses fonts (la de la Vila, de la Roqueta, de Gotzena, dels Agostants, del Metó, de la Salut, d’Avellanet, de Bàstigues, de Sant Gili, de l’Àlber, etc.), l’horta del municipi és regada per la segla del Molí i pels torrents que la solquen. Aquesta horta és a ponent de la vila d’Oliana, entre aquesta i el Segre, i s’estén també vers migdia, zona que en temps geològics antics havia estat un llac marí, com és testimoniat pels abundosos fòssils que s’hi troben (sobretot a la Costeta Bonica) de l’era terciària.

L’eix de comunicació del terme és la carretera C-14, de Lleida a Adrall; el tram corresponent al terme data del 1894.

La població

A Oliana hi havia 124 focs el 1553 i 329 h el 1718. Al llarg del segle XVIII la població augmentà, probablement per la prosperitat agrícola. Al segle anterior hi havia hagut secada, males collites i una plaga de llagostes el 1613; a part les pèrdues per la guerra, o potser a causa d’aquesta, hi hagué epidèmies de pesta entre el 1643 i el 1650 que delmaren força la població. Els censos del segle XIX revelen, primer, un lleu descens i, posteriorment, una forta recuperació el 1854, quan hi havia 1.324 h repartits així: 1.211 h al nucli, 69 h al Castell i 44 h als masos; el 1860 hi havia 1.130 h. A la primeria del segle XX hi hagué una minva, agreujada durant la Guerra Civil de 1936-39, i després del 1940 fins al 1950, un augment notori, passant de 1.046 h a 1.793 h, atribuïble a l’afluència de treballadors per a l’obra del pantà. El cens del 1960, amb 1.377 h, mostra que una part d’aquesta població ja havia emigrat, per bé que el del 1970 torna a ser de nou elevat, amb 1.793 h, sens dubte per causa de la incipient industrialització del municipi, que afavorí l’augment de població els anys següents. El padró del 1975 reflectí una població de 2.055 h. Es mantingué l’augment durant el quinquenni següent, de manera que el 1981 hom calculava una població de 2.104 h, màxim demogràfic. Tot i ser el segon municipi més poblat de la comarca de l’Alt Urgell, Oliana perdé població en la dècada de 1981-91, en part a causa de la crisi industrial dels anys vuitanta, que al municipi es centrà en el Grup Taurus. El 1991 hom censà 2.017 h i el 1996 hi havia empadronats 1.844 h. A partir d’aleshores la població s’ha estabilitzat: 1.880 h el 2001 i 1.932 h el 2005.

El 2001 la població ocupada era de 854 persones, xifra molt semblant a la de les dades del 1991 (amb 855 persones ocupades), tot i la crisi de l’empresa Taurus. El 7,61% dels ocupats treballaven en el sector primari, el 35,83%, en la indústria, el 10,89 en la construcció i el 45,67% en el sector de serveis.

L’economia

L’agricultura i la ramaderia

Francisco de Zamora, a la segona meitat del segle XVIII, dona referències de l’economia d’aleshores; diu que s’havia estès força el regadiu (s’havia construït la segla del Molí), a la qual cosa ell atribueix el fet que aleshores no hi hagués cap paraire, quan a la fi del segle XVII n’hi havia, diu, uns 100 (la confraria de paraires es fundà el 1571); en el moment que l’autor escriví l’obra hi treballava un adober. Funcionava un molí fariner (el Molí de la Vila, segons el cens del 1860) i un molí d’oli (aquest era del comú, segons Madoz), moguts pel Segre. S’hi produïa vi, oli de qualitat, unes 1.000 lliures de seda (producció que s’havia reduït en temps de Madoz, com també l’elaboració d’oli), producció que semblava florent. Es collia fruita variada (pomes i préssecs sobretot) i abundant, que es venia a Solsona, Cervera i Tàrrega. Es conreava blat i cànem, el qual, filat, s’exportava a Barcelona. Vers la meitat del segle XIX aquesta economia, amb les excepcions esmentades, perdurava. Els conreus principals segons Madoz eren el blat, el cànem i la vinya, però es feia també sègol, ordi, civada, llegums i hortalisses. Es criava bestiar de llana, porcí i boví. Hi havia un sastre, un sabater i un espardenyer, s’exportaven fruits i s’importaven teles, draps i llenços, a més de pesca salada, aiguardent i productes colonials. Les fires de Sant Sebastià (20 de gener) i de Tots Sants (1 de novembre) ja eren poc importants. Esmenta també que hi havia una resclosa per al reg (sembla que era situada prop de Cal Codina; la resclosa fou construïda el 1642, que es reedificaren els molins de la vila) i que entre el 1845 i el 1846 s’havia construït una mina de 50 vares (la del Roc del Còdol, que restà, però, interrompuda fins el 1926). Fa menció, a més, de les mines de guix, també esmentades per Zamora.

La vinya perdurà al terme d’Oliana fins a la fil·loxera, a la primeria del segle XX. Fins aleshores la majoria de cases s’elaboraven el seu vi. L’oli també havia tingut força importància (hi havia dos molins) i, al regadiu, hi havia mongetes. El regadiu, del segle XVIII ençà, s’estengué força, amb la segla del Molí primer i després amb la construcció de recs laterals. Modernament s’utilitza el reg per aspersió, i la carretera separa el secà del regadiu, que ocupen una extensió semblant. Fins els anys seixanta els conreus principals eren els cereals, la bleda-rave i la carbassa, i hi havia bestiar boví i porcí. Dels anys seixanta ençà, que coincidiren amb la implantació de la indústria, el panorama agrícola ha canviat força. La mecanització del camp ha permès d’ampliar els terrenys de conreu, per bé que el nombre de pagesos que viuen només de l’agricultura ha minvat força. Les explotacions han disminuït en nombre, però han augmentat en extensió. El producte més important actualment són les patates. Altres productes destacables pel que fa al regadiu són l’alfals i els naps o el farratge d’hivern que planten als camps de les patates. Al secà hi ha cereals (ordi i civada) i farratge.

Quant al bestiar, destaquen les granges de porcí i els ramats d’oví, seguits per la cria de boví. Complementen la ramaderia alguns caps de cabrum, conills i bestiar equí.

La indústria, el comerç i el turisme

Des de la dècada del 1960, la indústria ha esdevingut la principal font econòmica. A Oliana hi radica la fàbrica d’electrodomèstics Taurus. Fundada a Barcelona el 1962 per la família Betriu, ben aviat instal·là una petita factoria a Oliana. Aquesta factoria es va anar convertint en la fàbrica principal de l’empresa. Al cap de dos anys de ser fundada, amplià la gamma dels seus productes. El 1971 s’incrementà la seva capacitat productiva i s’introduí en els mercats internacionals (Europa, Àfrica, Orient Mitjà, Amèrica Central i del Sud, Japó i Austràlia). Per les seves vendes ha estat una de les empreses del ram més importants de l’estat. El seu creixement portà l’empresa a obrir una delegació fabril a Solsona i una altra a Organyà i donà feina a bona part de la resta de la població de la comarca. Al gener del 1992, però, el Grup Taurus entrà en una crisi empresarial, conseqüència de la forta competència en el sector. El 1992 hi hagué una caiguda de les vendes del 25% respecte de l’any anterior. El volum de pèrdues portà la societat matriu del grup, Hidroelèctrica d’Oliana, a presentar el 1993 un expedient de suspensió de pagaments. L’expedient confirmà la crisi de les filials del grup: Metrol, Taubens, Metal Cadí i Durifer, totes amb seu a Oliana, i la resta d’empreses filials instal·lades en altres comarques. Les ajudes del govern autonòmic van permetre a l’empresa portar a terme un pla de viabilitat. Tot i que algunes de les filials van ser tancades, l’empresa d’Oliana, assumida per l’empresa Eplicsa, vinculada a la Generalitat de Catalunya, va poder continuar la seva producció. L’any 1997 Eplicsa va vendre el segell Electrodomèstics Taurus a uns empresaris lleidatans. Si bé al municipi l’estructura industrial ha tingut un marcat caràcter monoempresarial, amb el temps s’ha anat diversificant. Cal mencionar l’existència d’altres indústries de sectors com la fusta, entre d’altres.

A Oliana hom celebra mercat setmanal el dissabte i una fira per Tots Sants. A més, la vila centralitza els serveis del municipi (sanitaris, ensenyament primari i secundari, etc.) i dels quals depenen també els altres municipis meridionals de la comarca. Pel que fa a l’oferta turística, disposa de diferents tipus d’allotjament i de restauració.

La vila d’Oliana

Aspecte del nucli d’Oliana

© CIC-Moià

La vila d’Oliana, que tenia 1.832 h el 2001, s’estén allargassada de N a S a banda i banda de la carretera, a 469 m d’altitud. Tanmateix, la vila antiga és situada a llevant d’aquesta, sobre un turonet. S’hi dreça l’església parroquial i hom pot resseguir encara el traçat de les antigues muralles al carrer del Vall de Dalt, a la plaça del Lledoner i en l’arc, antic portal de muralla, que s’obria al camí ral, avui carrer del Vall de Baix. Aquest recinte encloïa els carrers, documentats al segle XIII, de Santa Anna i de Dalt (avui dels Dolors) i també els posteriors Carrer Nou, carrer de Baix o de Cavallers (avui de l’Església) i de Sant Antoni. El 1585 es feren ja cases fora muralla, al vell camí de la Font, que es convertiria després en el carrer Major.

L’església parroquial de Sant Andreu fou ampliada i reformada entre el 1621 i el 1628 pel mestre d’obres olianès Anton Serra, que sols aprofità de l’església vella un llenç de mur, el que dona a l’actual carrer de les Monges; aleshores es construí la façana, d’un barroc lleuger, classicitzant (ordre dòric), i la base de la torre del campanar, que, acabat el 1778, és el monument arquitectònic més significatiu de la vila. L’església és d’una sola nau, amb dos ordres de capelles obertes per arcades. Aquesta església tenia antigament, a més del rector, una comunitat de 9 beneficiats, que a mitjan segle XIX s’havien reduït a 6.

Altres edificis d’interès són l’antiga casa de la vila, a la plaça del Lledoner (abans anomenada de la Canella), que fou adquirida el 1676 i reformada l’any 1846. L’escut de la vila n’ornamenta la façana. Cal Cluet, al carrer de l’Església, és una casa pairal del mercader Josep Moles. Fou aquest personatge qui, l’any 1596, feu construir, arran del camí ral, la capella del Sant Nom de Jesús, sobre el portal de la qual hi ha l’escut d’armes de la casa Puig i Moles. L’Hospital de la Vila, esmentat ja al segle XV, tenia una capella dedicada a santa Anna.

El convent dels escolapis fou fundat a la vila el 1686. Sembla que era la segona fundació que feia a Catalunya sant Josep de Calassanç i tingué una gran transcendència a la població. Les obres foren sufragades pel patrici Ignasi Esteve. A la capella de l’Escola Pia, dedicada a la Mare de Déu dels Àngels, es venera una imatge gòtica, patrona de la vila i antigament dedicada al Socors, perquè segons la tradició havia alliberat la població de la pesta (segle XIV). A la segona meitat del segle XVIII estudiaven a l’Escola Pia uns 200 nois de la vila i de la rodalia. Durant la primera guerra Carlina el col·legi fou abandonat; reobert posteriorment, va perdurar fins a la dècada del 1970.

La cultura i el folklore

A la vila hi ha un bon nombre d’associacions culturals i esportives, entre les quals hom pot mencionar el grup de teatre Pou del Gel, l’Escola de Puntaires, la Colla de Geganters i de Grallers, la coral Sant Andreu (1980), els Amics de l’Art i de la Història d’Oliana, el Grup Excursionista d’Oliana (1987), l’Agrupació Ciclista i el Club Esportiu d’Oliana i el Cor de Caramelles. Hi ha una forta tradició musical que es tradueix en les activitats que porta a terme l’Escola Municipal de Música i en la celebració, els mesos de juny i juliol, del Festival de Joves Intèrprets. També hi ha una biblioteca. L’antic pou del gel d’Oliana s’ha arranjat i la seva visita és complementada amb una exposició sobre pous de gel.

La festa major s’escau pels volts del 2 d’agost, festivitat de la Mare de Déu dels Àngels. Per Carnestoltes hom fa el dissabte la matança del porc i dimarts el dinar de germanor. El divendres Sant es representa la processó dels Armats i per Pasqua es canten caramelles. El dia primer de maig es fa un aplec a l’església de les Anoves, el 25 de juliol a l’ermita de Sant Jaume de Graell i l’11 de setembre a l’església de Sant Andreu del Castell.

Bé que situada fa Peramola, hom té molta veneració per la Mare de Déu de Castell-llebre. A l’antiga església de Castell-llebre s’hi celebra un aplec al maig. Sembla que l’origen d’aquesta devoció arrenca de les pestes del segle XVII.

Altres indrets del terme

A més de la vila d’Oliana, cap de municipi, el terme comprèn la caseria del Castell d’Oliana, amb l’església de Sant Andreu del Castell, la caseria de les Anoves, amb l’església de Santa Eulàlia de les Anoves, i masos i capelles disperses, com la de Sant Gili d’Eroles i Sant Jaume de Graell.

El cens del 1860 diu que era derruïda la capella de Sant Ermengol, on, segons Francisco de Zamora, al segle XVIII hi havia el cementiri. El dit cens esmenta també els santuaris de les Neus (desaparegut) i del Torrent (avui capella de Cal Torrent) i els masos de Bàstigues, de Xinxola, de Dalmau, d’Eroles, del Graell, de l’Oliva, Petit, de Vilars i els masos del Torrent. Aquests, segons un cens parroquial del 1854, eren el Mas del Torrent i el Parceró del Torrent; altres pagesies no esmentades en aquell cens i sí en el parroquial són el Mas de Passavant, el de Cama, el de Cornalera i el de la Serra de Gip. El de Bàstigues, el Mas Petit i el d’Eroles no hi són mencionats.

Al terme hi ha també restes arqueològiques. Als vessants del roc de les Tres Creus s’han excavat tombes neolítiques. A la balma de les Caubes i a la balma del Segre s’ha trobat ceràmica hallstàttica, i al tossal de Sant Jaume Vell, restes ibèriques. La romanització és testimoniada per la troballa d’un denari d’argent amb l’efígie de Cèsar August, i també per l’ara funerària del Castell d’Oliana.

La història

Dins el comtat d’Urgell, el lloc d’Oliana, amb nom d’origen romà, és documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell ( Huliana). L’origen de la població se centra en l’antic castell d’Oliana, on encara hi ha l’antiga parròquia de Sant Andreu.

El 1126 el comte Ermengol VI ja havia fet una donació de béns d’Oliana a la catedral d’Urgell, i entre el 1129 i el 1157 lliurà a l’Església de Solsona un parell de masos d’Oliana. Hi havia, a més, diversos aloers que al segle XII realitzaren també donacions a Santa Maria de Solsona. És possible que Ramon Guifre d’Oliana fos el seu castlà a Oliana. Algunes dominicatures del comtat d’Urgell, en morir Ermengol VIII el 1209, passaren a l’Església solsonina. Segons Pascual Madoz, a l’arxiu de la vila hi havia un pergamí original, del 1200, que era una carta de privilegis i franqueses atorgada per la comtessa d’Urgell als olianesos. Entre la fi del segle XII i el XIII tenim notícia de diversos repobladors, procedents d’Oliana, al Pla de Lleida i a l’horta de Múrcia.

Oliana era una de les nou poblacions que Jaume I, pel pacte de Lleida, havia de rescatar dels Cabrera per a Aurembiaix d’Urgell, de les quals es reservava la potestat. El 1259, el comte Àlvar d’Urgell protestava que, havent lliurat la potestat del castell d’Oliana i d’altres a Jaume I, el sobirà no les hi retornés.

Després de l’empresonament del dissortat comte Jaume d’Urgell, el castell i la vila d’Oliana foren transferits a Antoni de Cardona i de Luna, senyor de Maldà i de Maldanell i tronc dels Cardona de Sicília. La donació fou confirmada el 1414 per Alfons el Magnànim. El 1428 Antoni de Cardona cedí tots els drets sobre la vila d’Oliana al seu fill Pere de Cardona i de Villena. Posterioment es van vendre al capítol de la catedral d’Urgell. La castlania del castell havia estat venuda el 1470 per Ponç de Peramola a Mateu Jolonc d’Oliana, que, al seu torn, se la vengué, també, al capítol de la catedral d’Urgell. Així, el capítol esdevingué senyor dominical i jurisdiccional de la vila d’Oliana, senyoria que conservà fins a la fi de l’Antic Règim.

Els primers anys de la guerra contra Joan II, el castell d’Oliana era defensat per Guillem Ramon del Brull. El 1569 hi hagué una gran pesta. Al segle següent, durant la guerra dels Segadors, els olianesos contribuïren en les despeses de la vila i, sota el comandament del seu compatrici Isidre Coll, participaren, al gener del 1640, en la recuperació dels castells d’Òpol i Salses al Rosselló, que havien caigut a mans de les tropes franceses de Condé. El 1642 s’encunyà moneda a Oliana i el 1655 fou ocupada pels francesos. En acabar la guerra, l’arquebisbe Pèire de Marca, des de Tolosa, pressionà els francesos perquè, en la pau dels Pirineus, es fes passar la frontera des de la serra de Cadí fins a Oliana, incloent a França tota la resta de la Cerdanya, l’Urgellet i el vescomtat de Castellbò. En la guerra del Francès, el 25 de juliol de 1810, el general Lacy prengué a Oliana el comandament de les tropes catalanes. En la primera guerra Carlina la vila fou fortificada dues vegades i abandonada pels seus habitants.