Aquesta idea clàssica de supervivència de l’ombra després de la mort té, però, com a contrapartida, un antagonisme en la creença, també clàssica, que l’espectre és part integrant de la persona: és allò que acompanya el cos i que, a la llum, en reprodueix els trets essencials. I, en aquest sentit, perdre l’ombra equival a morir, segons que hom troba testimoniat en diversos exemples: en la civilització egípcia, l’ombra constitueix una de les parts de l’home, diferent del cos i de l’ànima; a Grècia, hom creia que el qui entrava al santuari de Zeus Liceu perdia l’ombra i moria al cap d’un any. Entre els pobles de l’Àfrica occidental encara existeix el costum de no sortir a migdia per por de perdre l’ombra. El fenomen de l’existència de l’ombra arriba a ésser registrat fins i tot en la literatura cristiana: en els Actes dels Apòstols, l’ombra de Pere té les mateixes virtuts guaridores i miraculoses que la mateixa persona.
f
Esoterisme