Aquest tema constitueix la segona part de l’obra Identität und Differenz (1957). Ontologia i teologia comparteixen per Heidegger un caràcter comú que les diferencia de totes les altres ciències: mentre que les altres “logies” (disciplines) es refereixen a un conjunt d’enunciacions, l’ontologia i la teologia només ho són en la mesura que profunditzen en l’ens com a tal i el fonamenten en la totalitat, amb la qual cosa es constitueixen en la lògica de tot discurs (entenent lògica en un sentit hegelià, que identificaria pensament i ésser). L’ontologia i la teologia, si bé aparentment són diferents, en realitat són complementàries i acaben formant una unitat: la que existeix entre l’ens en general, primer —l’objecte de l’ontologia— i entre l’ens suprem, últim —l’objecte de la metafísica—. Entre totes dues ha d’haver-hi una relació de fonamentació mutua. Ontologia i teologia són, doncs, dos punts de vista diferents sobre una totalitat que és la mateixa. Per això, quan la metafísica s’enfronta a la seva veritable tasca de pensar l’Ésser, aquesta totalitat ha d’assumir la unitat d’ambdues i hom pot parlar de la constitució onto-teo-lògica de la metafísica. La importància d’aquest concepte ha estat decisiva en la filosofia dels darrers anys. L’elaboració de la noció d’onto-teologia està intrínsecament vinculada a la noció de diferència, sobre la qual hom ha fonamentat el deconstruccionisme, si bé és discutible que aquest sigui una continuació del pensament heideggerià. D’altra banda, la noció d’onto-teo-logia és un dels més poderosos instruments hermenèutics de què ha disposat la revisió de la història de la filosofia des d’un punt de vista heideggerià. L’exemple més característic a l’Estat espanyol d’aquesta tendència és, potser, l’obra de F. Martínez Marzoa. Cal dir, però, que l’aplicabilitat del concepte és desigual: en el cas de Hegel, Leibniz i Spinoza (exemples citats pel mateix Heidegger), és indiscutible que als seus discursos els escau prou bé la qualificació d’onto-teo-logies, car tots mostren una relació ben estreta entre les nocions de pensament, ésser i Déu. Més problemàtic resulta, però, el cas de Descartes, malgrat l’exegesi de J. L. Marion, en aquest sentit, i encara ho és més el cas de l’empirisme anglès. Altres elaboracions fetes des de l’àmbit de la fenomenologia se situarien en una posició crítica envers aquesta noció i podrien constituir-se com a fonaments per a construccions hermenèutiques alternatives a les que hom fa des de Heidegger. Així, el Husserl de Krisi der europäischen Wissenschaften vol mostrar que la identificació entre ésser i raó no és en el fons més que el fruit d’un equívoc que troba el seu origen en un Galileu que confondria una afirmació metòdica amb una afirmació ontològica. Tota la metafísica racionalista posterior seria la consequència d’aquest primitiu error. Levinas en el seu Totalité et Infini polemitza amb la noció heideggeriana de totalitat. Des del discurs humà aquesta no pot ésser constituïda. Déu, doncs, lluny d’ésser el fonament, resta sempre en la distància i, aleshores, al costat dels filòsofs de la totalitat, cal considerar els pensadors que han fet d’aquesta distància l’eix de la seva reflexió.
f
Filosofia