Així, hom ha distingit tradicionalment entre l'oposició per contradicció (la d’ésser i no-ésser), l'oposició per privació (la de visió i ceguesa), l'oposició per contrarietat (la de virtut i vici) i l'oposició relativa (la de pare i fill). En la lògica aristotèlica l’oposició per contradicció (en què no poden ésser veritables o falses alhora ambdues proposicions) es dóna entre proposicions del tipus A (universal afirmativa) i O (particular negativa), i entre les de tipus E (universal negativa) i I (particular afirmativa), mentre que l’oposició per contrarietat (en què ambdues proposicions no poden ésser alhora veritables, però sí falses) és l’existent entre proposicions del tipus A i E; hi ha oposició subcontrària entre les proposicions del tipus I i O, i hom anomena oposició subalterna l’oposició verbal, però no lògica, entre proposicions del tipus A i I i entre les de tipus E i O. A diferència del que ha estat tradicional a l’Occident, la filosofia moderna, a partir de l’idealisme, no sols nega el supòsit que l’oposició estrictament dita, o contradictòria, comporti la impossibilitat que els dos termes oposats siguin alhora veritables (i, per tant, existents), ans afirma positivament —tot basant-se en el concepte d’esdevenir i substituint la idea d’identitat per la dialèctica— que el real (i, conseqüentment, el pensament) inclou sempre l’oposició —tesi i antítesi— i que en la síntesi dels seus extrems està la força progressiva i processual de la realitat, la qual, tot negant-se ella mateixa, se supera incessantment.
f
Lògica