Entre dos o més fonemes posicionalment commutables dins una llengua donada, la commutabilitat consisteix a examinar si aquests fonemes tenen la capacitat de canviar el significat d’una seqüència en permutar-se dintre contexts idèntics. Així, doncs, hom dirà que en català p i m s’oposen per tal com existeixen parelles d’expressions, com ara pa i mà, capa i cama, llop llom, etc, que es distingeixen semànticament a partir de la permutació d’aquells segments. En aquest sentit, un fonema és un segment mínim funcional, és a dir, oposable almenys a un altre segment mínim. Els factors fonètics que permeten la identificació diferencial o oposicional de cada fonema s’anomenen constitutius o rellevants. D’uns quants decennis ençà, molts lingüistes segueixen la proposta, atribuïda a R.Jakobson, de reduir totes les diferències fonològiques possibles a dotze oposicions binàries, algunes de les quals desdoblades ulteriorment. Cada llengua, segons aquesta concepció binarista, faria ús d’algunes d’aquestes oposicions per tal d’organitzar-ne un sistema particular. D’aquesta manera, cada fonema és una reunió específica de trets constitutius: en català, per exemple, p és no vocàlic, consonàntic, dens, greu, interrupte, no nasal i tens, mentre que m és no vocàlic, consonàntic, dens, greu i nasal. Cal notar que els quatre primers trets coincideixen en ambdós fonemes: són els trets anomenats redundants, que varien en cada comparació fonològica (basta comparar p i r). Entre els altres trets, diferencials o distintius, n'hi ha que compareixen només a p (interrupte i tens). Això significa que m no aplica les oposicions interrupte/continu ni tens/fluix a causa del tret de nasal, que neutralitza aquelles oposicions, car no hi ha possibilitat, en català, de distingir entre nasals contínues i interruptes o bé entre nasals tenses i fluixes. La determinació, classificació i jerarquització de totes les oposicions entre els fonemes d’una o més llengües és competència de la fonologia. Les oposicions més ben estudiades són, actualment, les oposicions fonològiques, aquelles que en una llengua donada poden diferenciar significacions intel·lectuals. Per això, també reben el nom d'oposicions fonològiques distintives o simplement oposicions distintives, que d’acord amb llurs relacions amb tot el sistema d’oposicions es classifiquen en bilaterals, multilaterals, proporcionals i aïllades. D’acord amb la relació existent entre els termes de l’oposició, es classifiquen en privatives, graduals i equipol·lents; encara, per l’extensió de llur poder distintiu, en constants i neutralitzables.
f
Lingüística i sociolingüística
Fonètica i fonologia