Hom pot descriure-la com una manifestació de l’experiència religiosa per la qual l’home entra en contacte amb el món diví, ja sia en forma de diàleg en religions on els déus són concebuts com a persones, ja sia d’una forma immanentista en religions on l’home, en contacte amb el món diví, s’hi dissol perdent la pròpia identitat. En les cultures primitives predomina la petició, reforçada sovint per un vot amb valor contractual, sense exclusió d’altres formes desinteressades, com l’adoració o l’acció de gràcies. Al costat de fórmules sagrades, sovint repetides, i de texts difícilment destriables de la màgia, hom troba formes místiques a través de les quals l’home ateny la mateixa divinitat. L’oració cristiana, basada en la Bíblia i en la litúrgia, es caracteritza pel fet d’ésser una resposta a la paraula de Déu. La consciència de pertànyer al poble escollit, terme on s’encamina tota l’obra de Déu, dóna a l’oració un to de lloança i agraïment. La consideració de l’obra de Déu, expressada en la confessió de fe, porta a la imploració perquè la dugui a terme. És l’esquema de la litúrgia i del Parenostre: Déu és glorificat perquè, per l’acompliment del seu pla de salvació, arribi finalment el seu Regne. Dintre aquestes perspectives tenen cabuda les diverses formes d’oració: l’oració verbal i litúrgica, la privada i mental, la contemplativa i mística. Les tradicions oriental i occidental han establert diversos graons de la vida d’oració. La tradició ortodoxa, centrada en el moviment contemplatiu que troba les rels en Orígenes, Gregori de Nissa i els Pares del desert, culmina en l'hesicasme, moviment centrat en la “pregària del cor”, interpretació contemplativa de la vida del Crist en el fidel. L’Occident, deixant a part la tradició antiga que viu del mateix esperit contemplatiu monàstic, a partir, sobretot, de la Devotio Moderna i dels grans místics del s. XVI, ha insistit en els aspectes psicològics de l’oració que es desenvolupa en la ment (oració mental) i que sol començar per una multiplicitat d’actes de la intel·ligència o de la imaginació: d’ací el nom d’oració discursiva o meditació. A mesura que cessa l’activitat intel·lectual, deixant pas als afectes del cor, comença pròpiament la contemplació, en el primer estadi de la qual hi ha l’oració afectiva. El pas següent és la simple intuïció o oració de simplicitat, anomenada també recolliment actiu per distingir-lo del passiu o oració de quietud en què l’ànima se sent posseïda per Déu.
f
Religió
Cristianisme