A l’antiguitat clàssica, el caràcter i la composició del discurs foren sistematitzats d’una manera definitiva. Des d’Hermàgores de Temnos fins als últims representants de la nova sofística o del neoplatonisme, fou traçada i mantinguda una preceptiva (atenent al contingut i a l’objecte de l’oració) segons la qual tot discurs havia de contenir cinc parts: l’εύρεσις o invenció, la τάξις o disposició ordenada, la λέξις o al·locució, la μνήμη o recopilació i, per últim, la ύπόκρισις o pronunciament. Els diversos tipus d’oració (tres, segons Aristòtil: la de les assemblees o deliberativa, la dels tribunals o judicial i la d’aparat o demostrativa) mantingueren i seguiren aquest esquema. Ciceró, en els seus tractats de retòrica, dividí l’oració en sis parts: exordium, narratio, divisio, confirmatio, reprehensio i conclusio. Quintilià les mantingué i encara n'hi afegí d’altres.
f
Retòrica